Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que tregui conclusions només amb una primera lectura d'urgència. Diguem-ne periodisme. Amoris laetitia pot decebre perquè no tanca els debats sobre la pastoral familiar, però no és una nova Humanae Vitae. L'Encíclica de Pau VI de 1968, que abordava el tema de l'anticoncepció, va pretendre tancar el debat. A fe de Déu que ho va aconseguir.

En canvi, amb Amoris laetitia, Francesc no tanca res. Al contrari, deixa obertes moltes portes. Fent servir una expressió que el papa ja va utilitzar a l'Evangelii Gaudium i que ara torna a recuperar, és un document pontifici que no s'angoixa pel temps, sinó que vol generar processos. Hi havia una expectativa, eclesial i mediàtica, que les dues assemblees episcopals sobre la família celebrades el 2014 i 2015 tanquessin la carpeta de temes eterns com la comunió als divorciats, les segones núpcies, el judici de la homosexualitat, l'anticoncepció o fins i tot el diaconat de les dones. Que havia arribat l'hora, el temps, de fer net amb aquests temes.  La conclusió del Sínode (i els equilibris entre les diverses sensibilitats) és que aquest temps no ha arribat.

On el papa posa l'accent és en els espais que ocupen aquests temes i en els processos que cal generar. I en la doctrina no va més enllà. Però deixa un nou espai per actuar d'una altra manera. Les normes i la doctrina ja no poden ser el centre de mirada de l'Església sobre les famílies. Sobre les persones.

Les normes són un horitzó, però la pauta pastoral és "el discerniment" de cada cas, de cada persona, la seva aplicació depèn de les "diverses comunitats eclesials", i admet "diferents maneres d'interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se'n deriven". Just el contrari dels que fan els qui utilitzen la proposta de l'Església sobre la família per "adroctinar" i que només volen "imposar una serie de normes com si fossin una roca (...) pedres mortes per tirar-la contra els altres".

L'exemple més clar és que ningú no pot tornar a dir, ni cap actuació eclesial pot donar a entendre, que els divorciats estan excomunicats: "són part de l'Església". Deixar-ho clar, és la manera del papa de crear nous processos dins de l'Església. I això, amb el temps, ja es veurà a on pot portar.

És significatiu que en els temes més polèmics, com la comunió als divorciats, Francesc pràcticament es limita a citar les conclusions que van aprovar els bisbes que van participar en els dos sínodes. Remarcant, això sí, una forta autocrítica a la dinàmica pastoral que s'ha portat fins ara. També fa amplies citacions dels textos dels sínodes i fins i tot de les enquestes prèvies en el capítol sobre la realitat i els desafiaments de la família avui. Potser ens hauria agradat que el Sínode anés més enllà, però la sinodalitat també deu ser això.

En canvi, on el papa afegeix més collita pròpia és en el seu relat sobre l'amor matrimonial. És el capítol més llarg, el quart, que comenta el famós himne de la caritat de Sant Pau, que tant s'utilitza com a lectura en els casaments. Fer una reflexió sobre l'amor (no sobre la disciplina sagramental) és sens dubte la millor manera d'explicar que és el que proposa l'Evangeli. I, a més, fet d'aquella manera que sap fer Francesc: parlant  perquè tothom l'entengui i no només per a la parròquia. No és casual que el mateix text utilitzi referències ben properes a la gent com les cites de Martin Luther King, Eric Fromm, Octavio Paz, Mario Benedetti, Dietrich Bonhoffer, o que expliqui el sentit de la gratuïtat a partir d'una escena de "El festí de Babette".

El capítol sobre l'amor, com el de l'educació dels fills, és l'exemple pràctic que podria resumir la proposta d'Amoris laetitia, l'alegria de l'amor. Una proposta per acompanyar les famílies tal com són. I, en tot cas, a ajudar a crear processos que canviïn les persones. En aquest sentit potser el més rellevant és la crida del papa "a formar les consciències, però no a pretendre substituir-les". Una de les afirmacions de l'exhortació apostòlica sobre la família que encara deixa el camp més obert.

En definitiva, és l'eix del pontificat de Francesc: canviar a les persones, abans de canviar doctrines. Tot i que el primer sigui el més complicat.