Ja em perdonaran que utilitzi un concepte teològic per a un article que no ho és. Però la creu com a escàndol sempre m’ha semblat un dels conceptes més fascinants del cristianisme. No només, com es reviu aquests dies, perquè tot comença amb un acte d’humiliació, dolor i derrota esfereïdor, sinó perquè amb el pas del temps el signe que el representa va ser assumit com a símbol de comunitat.
Però parlo d'un altre escàndol. Imaginem l’escàndol que s’hauria organitzat si a principis d'aquest segle alguna entitat o il·luminat hagués plantejat la necessitat de plantar una creu de tretze metres d’alçada (que és un edifici de cinc pisos) a 170 metres d’altura enmig de Barcelona. Per tal que fos visible des de tota la ciutat i que la secularitzada i cosmopolita capital fos reconeguda arreu del món per una creu presidint-la. I en una torre dedicada a Jesús! Com si no n’hi hagués prou amb el Sagrat Cor al capdamunt del Tibidabo (nom també d’evocació cristiana), que fa uns anys va ser superat per una torre de comunicacions. Això sí que hauria estat un escàndol. L’escàndol de la creu. Ja llegeixo els manifestos, campanyes, baralles entre polítics i tertulians predefinits segons el seu color manifestant-se a favor i en contra. Rius de tinta amb traç gruixut com si s’apropés la fi del món.
aquesta Setmana Santa tenim una creu monumental que es veu des de tot Barcelona i no s'ha generat cap polèmica
Doncs aquesta és la idea que va tenir Antoni Gaudí a principis del segle XX, en un context encara més convuls pel que fa a la qüestió religiosa. I cent anys després, aquesta Setmana Santa tenim una creu monumental que es veu des de tot Barcelona i no s'ha generat cap polèmica. A alguns potser no els ha fet cap gràcia, però el sentiment general de l’opinió publicada i dels qui la veuen és d’admiració. No és sorprenent davant les al·lèrgies que genera massa sovint qualsevol fet religiós que escapa de l’àmbit privat?
Crec que la resposta està en l’art i en la persistència.
La persistència de diverses generacions que, malgrat els alts i baixos, no han abandonat el projecte de Gaudí. Avui no som conscients dels múltiples episodis que haguessin pogut aturar el projecte de la Sagrada Família si alguns no haguessin persistit. Ara és fàcil apuntar-se a l’èxit o criticar-lo, però no ho és embarcar-se a fer realitat les bogeries d’un geni.
Aquesta persistència d’uns quants finalment ha cristal·litzat en un projecte col·lectiu. La idea de veure acabada la Sagrada Família s’ha transmès de generació en generació. És l’efecte afectiu entre els barcelonins que genera el poder dir “els meus avis em deien...” i que ha superat els propis constructors del temple. Per això, veure les torres culminades, encara que no combreguis gaire amb la creu, és com haver assolit una fita pròpia.
Aquesta lenta cocció del projecte també ha suposat anar apreciant la magnitud artística del projecte de Gaudí. Aixecar de cop una creu dalt d’un pal no hauria generat cap sentiment d’aprovació social. Un nyap monumental, per molt monumental que fos, no hauria generat la mateixa reacció. La gent s’ha feta seva la creu perquè culmina un context artístic imbatible que alhora és una església. L’ambició artística de la Sagrada Família, admirada arreu del món, salva la creu que podria generar l'escàndol.
Segurament Barcelona trigarà dècades a superar la fita que està sent la Sagrada Família. I això vol dir que les generacions més joves tindran tota la vida una creu com a referència visual de la seva ciutat. Potser el sentit d’aquest símbol no serà el seu referent. Però, quan la vegin cada dia, pot generar la pregunta sobre què representa aquella creu. Només un geni podia aconseguir-ho. Que en ple segle XXI no sigui un escàndol plantar una creu enmig de la ciutat.
