Entrenadors i capellans sota sospita

Ja em perdonaran els qui creuran que minimitzo els abusos a menors dins de l’Església. Només intento explicar-me. I explicar una cosa no és justificar-la.

No relativitzarem els abusos a l’Església perquè ara sabem que també n’hi ha de molt greus al món de l’esport: Vint anys d’abusos d’un exentrenador del Barça en una escola de Barcelona. Pura estadística: si un de cada cinc menors pateix abusos segons afirma el Consell d’Europa, no hi ha prou clero per a tants abusos. S'ha de reconèixer que l'Ara és dels pocs mitjans que ha obert el focus més enllà de l'Església.

Preservant la presumpció d’innocència no es pot negar que destapar un cas amb 60 denuncies dona una magnitud al tema que no ha tingut fins ara cap dels casos coneguts a Catalunya. I, més, quan arran d’una primera denúncia pública després se n’acostumen a conèixer d’altres. El cas Benítez va començar amb cinc denúncies i els mitjans van anar presentant nous testimonis durant mesos.

El patró dels casos coneguts sempre és el mateix. El pot protagonitzar un mossèn, però també un professor, un monitor, un entrenador... I més avui, quan les activitats de joves i adolescents amb l’Església són una ínfima part de la de fa unes dècades.

Sempre parlem d’una persona amb ascendència sobre els menors i una posició social que mereix un respecte. Per tant, la possibilitat o facilitat per tal que es cometi l’abús (espais privats, confiança de la família, nits fora de casa...) i la dificultat de creure al menor si es capaç de verbalitzar d’alguna manera l’agressió davant d’un altre adult. Res del que hem llegit sobre el cas de l’entrenador i professor d’una escola pública de la Generalitat és un relat gaire diferent als altres. Ni quan alguns pares van olorar que allà passava alguna cosa. Van canviar d’escola perquè ningú els feia cas o per no tenir problemes i ningú va anar al jutjat. O quan alguns alumnes es van atrevir a parlar. “Era un secret a veus”, també és una frase que hem escoltat sovint, però ningú feia res perquè era un personatge respectable o amb molt de poder.

Un dels temes que hem anat aprenent sobre com afrontar els abusos a menors és la dificultat de les víctimes per verbalitzar-los. De petits per ser conscients que estan sofrint un abús, i de grans per afrontar-ne les conseqüències que deixa de per vida i tenir la valentia d’entrar en un procés judicial o denúncia. Així, potser el calvari mediàtic que ha patit l’Església en aquest tema ajudarà a que més víctimes en altres àmbits es vegin en cor de tirar endavant. Com repeteix sempre un bon amic: “Si hem estat part del problema, siguem part de la solució”. Avui poques institucions han treballat i estudiat tant el tema i sobretot tenen en marxa tantes mesures de prevenció com l’Església.

El patró que no veig tant repetit quan s’ha conegut el cas de l’entrenador és el de les culpabilitats. Això anirà en contra el reconeixement social del Barça o de l’escola pública? Posem tots els entrenadors i professors de gimnàs sota sospita? Espero que no. Perquè no són pocs els capellans que et diuen que ara eviten qualsevol mostra d’afecte o situació que pugui generar una sospita. Capellans que sempre deixen la porta del despatx oberta quan reben una visita i que miren de no quedar-se mai sols amb un grup de nens. Pel si de cas. Pel que sospitaran.

També hem tornat a escoltar allò de “en aquella època aquests fets es veien d’una altra manera” i que “no els podem jutjar amb els paràmetres d’avui”. “Eren altres temps”. Són idees que ara hem escoltat ara per explicar el que va passar i que si abans sortien per boca d’un representant de l’Església semblava una marera de justificar-se.

Transcric les primeres declaracions del president del Barça, 24 hores després que es conegués el cas, però canviant el concepte Barça per Església. A veure com sona: “Aquest senyor s’ha desvinculat de l’Església per raons personals. Nosaltres el que estem fent és recollint tota la informació i un cop la tinguem tota ens pronunciarem oficialment. És obvi que si arribem a saber tot el que està sortint no l’haguéssim ordenat. Però si que també tenim clar que qui pretengui involucrar l’Església en tota aquesta qüestió reaccionarem amb tota la contundència en defensa dels interessos legítims de l’Església”. Si un bisbe fa aquestes declaracions en un cas d’abusos, una turba tornaria a sortir al carrer a cremar convents. Després sembla que el Barça va pactar un acomiadament amistós, quan va conèixer el tema uns dies abans de publicar-se, perquè l’afectat no perdés la pensió. Molts estan convençuts que el Barça no sabia res, quan ja hi havia hagut unes denúncies a Mèxic. No he vist la mateixa presumpció d’innocència institucional en altres casos.

He anat a buscar alguns dels titular publicats quan va sortir el cas Benítez fa cinc anys. Caldria fer un estudi semàntic, però la majoria de titular apunten contra els Maristes, no contra les persones que van cometre els crims. "És impossible que el col·legi no en sabés res"... silenci, ocultació, impunitat, obstrucció... són expressions habituals demanant responsabilitats als titulars actuals de l’escola, encara que es parlés de casos de fa 20, 30 o 40 anys. Aquí no valia “l’eren altres temps”.

A la festa d’exigir responsabilitats també hi van córrer a afegir-se dos habituals com el Síndic o l’alcaldessa de Barcelona. Recordem només que l’Ajuntament va demanar ni més ni menys que retirar el concert educatiu als Maristes Si algú suma tots els casos d’abusos que hi ha hagut a l’escola pública els darrers vint o trenta anys, l’Ajuntament també demanarà que les tanquin? Recordem també titular que deia “Ensenyament revisarà els protocols antiabusos de l'escola concertada”. De la concertada, només? Cao periodista va preguntar: I la pública? I recordem aquest titular de 2016: “El pederasta confés dels Maristes va treballar dos mesos al Barça el 2002” . No em sona que ningú seguís gaire aquesta pista ni que el club fes una investigació. I quedi també per a la història aquest judici sumaríssim: “Llops deixats anar al col·legi: Els Maristes han vetllat més per la imatge de la seva marca que per la integritat dels nens encomanats al seu magisteri”.

Per no seguir amb els Maristes, un dels casos més paradigmàtics d’aquest tractament desigual és l’anomenat cas del professor de l’escola Vedruna. Certament, a l’acusat el van detenir els Mossos quan era professor de l’Escola Vedruna, però la denúncia és d’uns abusos que es van produir en un cau escolta d’un equipament municipal de Barcelona. Tots els titulars parlen la cas del “professor de Vedruna” no del “monitor del Cau Mas Guinardó”.

I, com a darrer exemple, en els casos que han afectat a religiosos, sempre s’ha retret que s’haguessin fet reconeixements i homenatges a persones que després s’ha sabut que eren delinqüents sexuals. Doncs ara s’amplia la llista de les institucions que hauran d’esborrar fotos del seus webs.

I no parlem de tot el que s’ha dit sobre el celibat i la pedofília.

Així, a part del presumpte abusador, alguna institució haurà d'assumir responsabilitats per encobriment? Es farà una auditoria i revisió dels protocols als centres esportius? Una causa general?

El Síndic obrirà un servei d’atenció a les víctimes de les activitats esportives i publicarà un estudi? O creu que és un cas aïllat?

Quanta gent anirà a fer pintades a les parets de l’escola, fer-hi la foto, i després publicar-la?

Manifestacions davant del Departament d'Educació, com es va fer a Montserrat amb gran cobertura mediàtica?

Són només una mostra de greuges que s’han anat dient en veu baixa dins de l’Església perquè sinó podia semblar que es restava gravetat al fet que en un entorn religiós o un capellà comentés un abús. I dir això sobre les reaccions al tema, no resta res al compromís que ha tenir l’Església en la protecció dels menors.

Sabeu allò de quan el savi assenyala la lluna i molts es queden mirant el dit. Doncs segurament això és el que ha passat amb la reacció d’alguns davant dels abusos a l'Església. Centrar-se massa en l'Església i poc en la pandèmia social dels abusos.