Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Hi ha una voluntat persistent. La de canviar l’Església. I ja fa falta en moltes coses. Però aquesta voluntat de canvi no per tothom va en la mateixa direcció: va des de la ruptura fins a la restauració. I, ¿qui no escombra cap casa quan pot?

Però en l’exercici d’aquesta voluntat de canvi n’hi ha una de bastant suïcida: voler canviar l’Església des de dalt. En el cas dels catòlics, això passa quan en una diòcesi hi aterra un bisbe que no era el perfil desitjat o esperable per la majoria de fidels. L’error de fons d’aquesta estratègia és la confusió entre la unitat i la uniformitat.

Gràcies a Déu, els perfils que prenen les comunitats cristianes són molt diferents a cada part del món: una sola fe que s’expressa amb carismes, matisos, tarannàs i maneres de ser ben diverses. Tan diverses com és el món. N’hi més ni menys. El factors poden ser tant variables com la cultura, la llengua, o la història –més identificables-, o més intangibles com un esperit més obert al diàleg amb la frontera o més acostumat a les certeses i la permanència en la tradició. És aquella paraula que avui ja no entén ningú fora de l’àmbit eclesiàstic: l’encarnació.

Igual que els fillols s’assemblen als padrins, les comunitats locals prenen el caràcter del país o de l’entorn en el que viuen, del que formen part. D’altra manera serien comunitats religioses no identificables, felices elles, però fora la realitat i incapacitades d’aportar alguna cosa a la societat de la que formen part, més enllà d’engreixar el circ mediàtic.  

Des de fora, i des de dins, es pot valorar que aquest perfil propi és erroni o que s’ha de corregir. La correcció fraterna –dit en termes eclesiàstics-, o la critica constructiva –en termes civils-, mai fa mal. Però pretendre capgirar una diòcesi (és a dir, una comunitat) des de dalt només condueix a la ruptura, la dispersió d’esforços i a la divisió. En nom de la unitat, s’acaba provocant divisió. Silenciosa o sorollosa, però divisió.