×

Missatge d'avís

The service having id "_mobile_whatsapp" is missing, reactivate its module or save again the list of services.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que em posi en política. Però una vegada més n'han parlat els bisbes.

Les dues vegades que l'arquebisbe de Valladolid, Ricardo Blázquez, ha estat escollit per rellevar el cardenal Antonio Maria Rouco com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, s'ha destacat el seu perfil moderat. Moderat, entre l'episcopat espanyol, vol dir traduït al llenguatge civil que no és de la dreta més extrema, sinó conservador. Però també assenyat i dialogant. I capaç d'escoltar les raons dels altres. En l'àmbit català, un bisbe moderat seria aquell que si encara existís votaria a la Lliga de Cambó.

Doncs aquest dilluns el cardenal Blázquez s'ha pronunciat sobre la situació de Catalunya en el discurs d'obertura de la Conferència Episcopal Espanyola. No és un pronunciament de la Conferència Episcopal, només un discurs del president. Però precisament pel seu caràcter dialogant acostuma a ser un discurs que recull opinions del resta de l'episcopat.

La Conferència Episcopal Espanyola ja va parlar el passat 27 de setembre amb una nota de la Comissió Permanent. En el discurs de Blázquez es manté el to encertat d'aquella nota, sense pronunciaments patris fora de lloc, però hi ha un canvi d'accent. És significatiu, a més, que no citi la nota del  setembre o "l'autoritat" dels bisbes catalans en aquest tema que per primera vegada reconeixia un document oficial de la Conferència Episcopal.

Al setembre es posava l'accent en la necessitat de trobar solucions a través d'un "diàleg, honest i generós" i de preservar "els béns comuns de segles i els drets propis dels diferents pobles que conformen l’Estat". Fins i tot sense gaire èxit es va situar l'Església com a mediadora. Ara, la paraula diàleg ha desaparegut, i l'accent està en el restabliment de la legalitat com a via per aconseguir la convivència: "Recolzem el restabliment de l'ordre constitucional, perquè és un bé comú". També es valora que "la Declaració de ruptura és un fet greu i pertorbador de la convivència".

És a dir, es fia la solució del problema a la restauració de l'ordre constitucional. Això és el que ha de permetre "que les relacions socials, eclesials i familiars afectades negativament per aquests fets siguin renovades" i "contribuir a la pacificació personal i social, accentuant particularment la solidaritat entre tots i (...) destruir murs i construir ponts".

Blázquez, tot i recolzar sense citar-lo l'aplicació del 155, admet que "amb el pas del temps i la vitalitat de la societat ha anat mostrat la conveniència de reformar o afegir aspectes nous a la Constitució perquè sempre sigui actual".

No és el discurs del búnquer. I no és el mateix to que el de, per exemple, el del cardenal Fernando Sebastiàn en un recent article a Vida Nueva. El cardenal deia que ens duia "a tots els catalans en el cor" i que "no volia parlar des posicions polítiques". Però Sebastián argumentava que tot era conseqüència del "victimisme" i "l'egoisme" intrínsec del nacionalisme, que "parlar del dret a l'autodeterminació és viure en un altre món", i que, en definitiva, tot s'explica per "l'educació i els mitjans de comunicació, dirigits i manipulats des del poder autonòmic". Alhora, assegurava que la secularització a Catalunya també s'explica perquè "l'independentisme descristianitza i la descristianització afavoreix l'independentisme".  

Blázquez ha fugit d'aquest to apocalíptic i tautològic que havíem escoltat en altres temps a la Conferència Episcopal Espanyola. El que diu Blázquez és certament el que pensa la majoria de la societat espanyola. I, per tant, el que pensen els bisbes espanyols, tot i que molts encara s'haurien sentit més còmodes amb un discurs com el de Fernando Sebastián.

El problema és que a Catalunya no tothom ho veu així. És a dir, hi ha qui hi veu la base dels fets que haurien trencat la convivència el trencament de l'ordre constitucional i la declaració d'independència. També caldria analitzar perquè s'ha arribat fins aquí; les culpes estan repartides. Però al mateix temps hi ha la violència policial de l'1 d'octubre, la suspensió de facto de l'autogovern i l'empresonament dels consellers i dels líders sobiranistes. Són elements que també han denunciat públicament alguns dels bisbes catalans i sobre el que s'han pronunciat diverses entitats d'Església, fins i tot algunes explícitament contra el 155 que Blázquez defensa. I, això, també ha trencat la convivència.

És a dir, el problema del discurs de Blázquez és que, sense ànims d'encrespar el tema, oblida un part del relat que no és menor. De fet, per una part dels catalans -crec que bastant àmplia- és el relat major, al marge de si estan a favor o en contra de la independència. Pot ser que no sigui el determinant a la resta d'Espanya, però si a Catalunya l'Església vol ser un agent per cosir costures i promoure l'entesa, no pot obviar aquesta part i quedar-se en la legalitat.   

Una part de l'Església catalana, com Blázquez, es mostra "entristida per la declaració unilateral d'independència". Cert. Però una part també es mostra entristida -diria indignada- per la resposta que hi ha donat l'Estat espanyol. La condemna a la violència policial o la desproporció de la presó preventiva és un sentiment àmpliament compartint a Catalunya. També en sectors moderats gens sospitosos de ser independentistes, gent que també pensa que la via unilateral és un despropòsit. I no hi ha catalans entristits perquè no s'ha pogut acordar un referèndum amb l'Estat?    

Deia Blázquez: "El ministeri dels bisbes i capellans està a servei de la comunió eclesial; i, per això, també de la convivència pacífica dels ciudatans. La nostra renúncia a la militància política afavoreix que ningú es consideri estrany a la comunitat cristiana per opcions legítimes". Que ningú es consideri estrany dins d'aquesta comunitat crec que demana que l'Església assumeixi un relat més ampli i que tingui més present la vivència dels fets des de la realitat catalana.