Ja em perdonaran però crec que és la primera vegada a la història que L'Osservatore Romano dedica tota la setmana un titular destacat de portada a Catalunya. El diari va néixer per defensar a través de l'opinió publicada la sobirania dels Estats Pontificis a mitjans del segle XIX. Avui és l'organisme de comunicació de la Santa Seu que també utilitza per pronunciar-se de manera oficiosa. Secretaria d'Estat està especialment atent per modular les informacions que consideren més sensibles.
Fins ara, L'Osservatore havia fet un cas relatiu al tema català. Algunes notícies no gaire extenses i enfocades des del relat estatal. I cap simpatia. Aquesta setmana això ha canviat en part. Les informacions publicades no són les d'un redactor de El Punt Avui però tampoc de La Razón. Només l'edició setmanal en llengua espanyola ha mostrat un decantament cap a les tesis antiindependentistes.
Òbviament la Santa Seu no té cap interès en la independència de Catalunya, ni tampoc en provocar una crisi amb el Regne d'Espanya. Però des del principi d'aquest procés tampoc ha estat l'altaveu de La Moncloa, malgrat l'ofensiva per terra, mar i aire des de l'ambaixada espanyola davant la Santa Seu.
L'única cosa que sabem que pensa la Santa Seu és el que el govern espanyol diu que pensa la Santa Seu, que per ara no ha dit res. Ja ho va fer Soraya Sáenz de Santamaría aquest juny i ara ho ha tornat a fer l'ambaixador: sortir d'una reunió a Secretaria d'Estat explicant que pensa Secretaria d'Estat i intentar que la premsa donés per bona aquesta versió davant del silenci de Secretaria d'Estat.
D'aquests dies no hi ha cap pronunciament oficial del Vaticà. I, fins ara, quan hi ha hagut alguna intervenció sobre el tema del papa Francesc o del Secretari d'Estat, Pietro Parolín, s'ha mogut en el terreny de plantejar interrogants i de la prudència.
Aquesta setmana les portades de L'Osservatore han accentuat el discurs de la necessitat de diàleg després del salt qualitatiu que ha representat l'entrada de la violència policial en el procés i la seva acceleració. Especialment dilluns, el titular informatiu era un editorial: "Appelli al dialogo in Catalogna". Concepte que repetia dimarts. I dimecres explicava com el discurs de Felip VI oblidava les víctimes de la policia mentre el president Puigdemont demanava una mediació internacional.
No és casual que paral·lelament ja fa uns dies la cúpula de l'episcopat espanyol i català s'hagin conjurat en la mateixa direcció. El cardenal Carlos Osoro i el cardenal Joan Josep Omella van a l'una juntament amb el cardenal Ricardo Blázquez i han aconseguit arrossegar els organismes que representen l'episcopat català i espanyol cap a aquest terreny. El del diàleg.
En aquest moment l'Església catòlica és una de les poques institucions que tenen un pont obert de comunicació entre Barcelona i Madrid, i amb el suport d'un organisme internacional ben rellevant com és la Santa Seu. Aquesta crec que és la foto.
La clau de volta que sosté aquest pont és el diàleg. Alguns bisbes de la vella guàrdia s'han alineat amb la premsa espanyola que vol dinamitar-lo. La unitat d'Espanya com a bé moral. Però des de Catalunya l'arquebisbe Jaume Pujol i Joan-Enric Vives intenten apuntalar-lo. Aquest diumenge mateix el president de la Conferència Episcopal Tarraconense ho feia des de La Vanguardia. Abats i abadesses assenyalen conjuntament cap a la mateixa direcció. La violència no és el camí.
Contant vots sobiranistes
A Catalunya hi ha un altre moviment que pot semblar contradictori amb aquesta postura. Jo crec que no. Es mou en plans diferents. Una part significativa del clergat ha donat suport a les reivindicacions sobiranistes. Uns pronunciaments que a bona part dels bisbes no els han agradat, com tampoc entusiasma el suport explícit del bisbe Xavier Novell a l'1 d'octubre.
No és contradictori per dos motius.
Primer. Crec que cap dels sectors eclesials més afins al sobiranisme s'oposaria a la solució dialogada. Al contrari, molts estan treballant per afavorir aquesta sortida. Sense que això vulgui dir renunciar a cap principi sobre el reconeixement de la "realitat nacional" que recull Arrels Cristianes de Catalunya.
Cal recordar que, excepte alguns casos més abrandats, els posicionaments eclesiàstics sempre han estat a favor d'exercir la sobirania de Catalunya interpretant que es deriva de la Doctrina Social de l'Església. El que s'ha convingut a anomenar Dret a decidir. Mai s'ha dit que l'Església hagi d'estar a favor o en contra de la independència. Posició que no exclou per a res el diàleg, que és la demanda que ara l'Església accentua i ha d'accentuar.
I, en segon lloc, crec que el suport de capellans o religiosos a alguns passos del moviment sobiranista tampoc es contradiu amb el diàleg. S'emmarca en la proximitat a la gent. A viure entre la gent. El mateix ha passat amb les congregacions religioses que van obrir les seves escoles l'1 d'octubre.
Sempre hi ha excessos en moments polaritzats i qui pixa fora de test. Però segur que no és el mateix el paper que s'espera d'un capellà d'una comunitat a la perifèria de Barcelona on potser s'ha dedicat més a establir ponts, que el d'un poblet de Solsona que no pot alienar-se del que viu la seva gent. El Regne també és d'aquest món. Ni es pot ser neutral quan la policia entra rebentant portes als Escolapis de Sant Antoni o atonyina els qui feien cua davant dels Jesuïtes de Sant Gervasi o de les Dominques de Fedac-Horta.
També cal dir que la majoria de bisbes catalans han estat prou comprensius amb aquestes posicions quan les decisions s'han pres en consciència. Un principi que també cita l'arquebisbe Jaume Pujol quan demana més prudència al seu clergat.
L'exemple més clar d'això és el rector de Vila-rodona. Una imatge singular que ha fet la volta al món, amb el poble contat vots dins del temple i cantant El Virolai. Se l'ha acusat de fer política. Crec que no és ben bé això.
A Vila-rodona van votar 622 persones d'un cens de 868. Un 71% del cens. El mateix percentatge que en les darreres eleccions catalanes. És a dir, tot el poble. A les vuit del vespre, com a tot Catalunya, Vila-rodona començava a contar vots amb el temor de l'arribada d'una violenta càrrega policial com les que ja havien vist a altres petites poblacions de Catalunya. L'Església els va semblar que era el lloc on estarien més protegits d'aquesta amenaça. El mossèn els havia de deixar al carrer?
Per primera vegada diumenge passat vaig experimentar el que era tenir por davant d'un col·legi electoral. Experimentar el que era tenir por a la policia. Imagino la sensació en un petit poble més desprotegit. Per això crec que va fer bé el mossèn d'obrir les portes del temple i disposar-ho per simular que s'estava fent missa si arribava una brigada d'antidisturbis al poble. Per cert: simular. No es va fer cap acte litúrgic durant el recompte. La gent ho seguia des dels bancs respectuosament i el mossèn va tenir la bona idea d'animar el cant per relaxar l'ambient.
Repeteixo, els qui érem en un col·legi electoral sabem que va ser un moment tant festiu com tens. Una tensió que no s'oblida i que encara costa de gestionar emocionalment.
Que l'església d'un poble com Vila-rodona o una escola cristiana aixopluguessin aquest moment va ser una bona opció. Demostra aquest doble compromís. Estar al costat de la gent que es mobilitza per uns drets no és abandonar els qui legítimament defensen una altra opció política i, sobretot, no es contradiu amb el ple convenciment que el diàleg és l'única solució. Falta que totes les parts s'hi vulguin posar; només és això el que demana L'Osservatore Romano.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.