Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran perquè ja sé que la comparativa és odiosa.  Però en aquests dies electorals hi ha anat pensant. Imaginem que en les properes eleccions CiU treu el 52% dels vots, ERC el 7%, el PSC o C's el 4,5%, i el PP o ICV l'1%, amb una participació del 67%. L'aprofundit anàlisis que ens oferirien els tertulians i articulistes habituals seria contundent: majoria a la búlgara.

Doncs repeteixo que no es pot comparar, però hi penso fa uns dies remirant el baròmetre de la diversitat religiosa que es va presentar el mes passat. En aquests percentatges tan contundents ens movem quan parlem de diversitat religiosa a Catalunya. A la primera confessió, la catòlica, s'hi adhereixen un 52% i a tota la resta de religions juntes, el 17%. Amb 44 punts de diferència entre la primer i la segona confessió, que en aquest cas és el 7,5% de l'Islam. 

Tornant l'erroni símil electoral , ja sabem que una cosa són els votants (enquesta) i l'altra els militants convençuts (fidels). I que les enquestes no són ciència exacta. Però ens ofereixen una certa mostra del grau d'adhesió a cada confessió.  També sabem que molta analítica electoral es fa a partir del punt de partida anterior i que certament l'Església catòlica ha perdut molts punts.

Però malgrat això em sembla exagerat dir que a Catalunya hi hagi una gran diversitat religiosa quan un partit s'emporta la meitat dels electors del cens electoral. I si només comptessin entre els qui es confessen d'alguna religió, els catòlics són gairebé el 80%. En un hipotètic Parlament català de les religions, aplicant la llei D'Hondt probablement sortirien uns 115 escons catòlics dels 135. No són dades que em portin a parlar d'un gran diversitat, francament.  En tot cas, de pluralitat creixent. I, potser, més que la diversitat religiosa el tema seria l'ateisme i l'agnòsticisme, que agrupa més gent que totes les confessions no catòliques juntes.

Per complicar-me una mica més. Al costat d'aquestes dades moltes vegades se situa com un valor positiu la diversitat i com un valor que cal promocionar. Comprendran que no tinc res en contra en que tothom cregui el que vulgui i que n'hi hagi de tots colors. Però crec que això només mereix un judici neutre. És a dir, que no és ni bo, ni dolent. És. I s'ha de respectar i gestionar. Però aquest no serà un país millor o pitjor perquè hi hagi una certa uniformitat religiosa (sempre que es pugui optar amb llibertat, cosa que en les altres èpoques del ministre Wert no passava), o perquè hi hagi deu religions amb un 10% de practicants proporcionals de cadascuna.

Sempre s'aprèn dels qui són diferents a tu, i s'ha de garantir la llibertat religiosa. I normalitzar el fet religiós i protegir a les minories. I tot el meu entusiasme per la pluralitat. Però això no crec que s'hagi de traduir en promocionar la diversitat religiosa o en quotes del 10% per a cadascú.

Curiosament, tornant al món polític, hi ha sectors que han recuperar el discurs sobre el tema religiós enfocat des d'aquest punt de vista, el de la diversitat. Fins i tot quan es proclama un estat laic, s'argumenta sobre la diversitat religiosa del país. Com si això fos el que fa bona la religió, que ara n'hi ha més que abans. També escoltava fa pocs dies un líder polític estatal que quan li preguntaven sobre si seria partidari d'un referèndum sobre la monarquia: s'enrotllava com una persiana per acabar dient que el que ell garantia era un estat laic. Certament, el principal problema del país en aquest moments. Sóc més partidari de parlar d'aconfessionalitat o de separació entre religió i estat, i queden temes pendents, però no crec que la confessionalitat de l'Estat sigui ara el gran problema.

També, per una altra banda, s'està utilitzant en aquesta campanya electoral la por a la diversitat per captar vots assegurant que no s'obrirà cap mesquita a Barcelona (s'imaginen la mateixa campanya contra la Sagrada Família perquè trenca skyline laic de la ciutat?). Un despropòsit perquè precisament la participació en la vida comunitària religiosa és el que més socialitza i permet transmetre missatges de cooperació i arrelament entre la comunitat. O fins i tot tenir els extremistes més controlats. Però els integristes islàmics (i catòlics) es crien a internet i en el desarrelament comunitari, no en les comunitats religioses arrelades al territori.

Són dos extrems de les gran lloances a la diversitat o de l'agitació de la por a la diversitat. Només dos extrems. Però crec que seria més raonable senzillament la gestió i l'acompanyament de la realitat.