Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Perdoneu el simplisme i sensacionalisme del titular, però...

Aquest dijous s’han fet públiques les normes de la Congregació de la Doctrina de la Fe per afrontar –dins del dret canònic- els delictes més greus.

És evident que aquesta reforma ve impulsada pels escàndols d’abusos a menors. Es pot dir que per afrontar aquest tema s’actua tard, però no malament. Ja existien mecanismes per controlar i jutjar abusos greus del clergat com la pederàstia, que està en mans de la Congregació de la Doctrina de fe. Ara el que es fa és reforçar aquesta potestat. Entre altres, allargant la prescripció del delicte, i, per exemple, deixant en mans del papa la no prescripció en els delictes més greus (Marcial Maciel, posem per cas).

Però el més rellevant és que en la presentació d’aquesta reforma s’ha deixat clar que el procediment canònic –“confidencial per tutelar la dignitat de totes les persones implicades”, també de les víctimes- no és excusa per no atendre les responsabilitat penals que preveu la llei civil de cada país. És a dir, per encobrir el delicte. “És necessari adequar-se des del primer moment a les disposicions de les lleis vigents en els diversos països i no durant el procediment canònic o successivament”, deixa clar Lombardi.

Per tant, molt bé. Però a la Santa Seu a vegades tenen aquestes coses que es perden en els detalls. No s’entén gaire que dins de la llista de delictes greus que inclou la “Normae de gravioribus delictis” s’hi mantingui la ordenació sacerdotal d’una dona.

S’entén, seguint la lògica vaticana, que des de disciplina canònica de l’Església llatina es contempli com a motiu per obrir un procediment contra un bisbe l’ordenació d’una dona, però mantenir-ho a llista de delictes greus és prou gros.

Fent un símil estatutari, es pot acatar tot i no compartir que es castigui un bisbe per ordenar una dona. Però, cal que estigui en una llista de delictes al costat de l’heretgia, el cisma, l’apostasia, la profanació de les espècies consagrades, la simulació d’una absolució per part de qui no està facultat per fer-ho, la violació del secret de confessió o la seva divulgació “amb malicia” en els mitjans de comunicació, els abusos d’un clergue a un menor de 18 anys, o la possessió d’imatges pornogràfiques de menors? Calia? Per exemple, no és contempla explícitament com a delicte ordenar o consagrar una escarxofa o al Bob Esponja, i això no treu que sigui causa de sanció; però a ningú se li acudeix posar-ho en una llista de delictes greus, com tantes altres coses no permeses per l’Església.

M’ho pregunto perquè em sembla que són causa de pena més greu algunes ordenacions sacerdotals –masculines- que a vegades hem hagut de veure de candidats que no passarien un test psicotècnic i que després ningú pugui demanar explicacions al responsable del despropòsit mentre a l’església local en paguem les conseqüències. I ja no parlem d’ordenar un pedòfil. La competència per lluir resultats numèrics entre els eclesiàstics que volen fer carrera ens ha fet molt de mal.    

Ja entenc que dins les normes eclesiàstiques s’hi arrossega molta història i molta tradició. Molta pols. I que hi ha una llarga llista de teòlegs i canonistes que en saben més que jo disposats a contradir-me. Però ja que de tant en tant es revisen aquestes normes, ho envien als mitjans de comunicació, i ho posen a internet perquè ho llegeixi tothom, podrien tenir una altra sensibilitat?