Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ho miris com ho miris, tot sembla indicar que ara som més pobres: ens pagaran molt menys per acomiadar-nos de la feina. I serà molt difícil trobar una nova feina amb el mateix sou. De fet, en els darrers anys ja ens han congelat si no abaixat el sou. Haurem de cotitzar més anys a la Seguretat Social per tenir dret a la mateixa pensió de jubilat que podíem tenir abans treballant menys.  Potser haurem de pagar més pels medicaments. Tal vegada no, qui ho sap? Però tot apunta a que sí. Moltes famílies han perdut el pis i els estalvis. Ara la llum és més cara i no pararà de pujar. Igual que els aliments, que es veuen afectats pel progressiu i imparable increment dels carburants que no paren de sagnar un país, aquest, que n’és extremadament dependent. Comptat i debatut, assumim-ho: som més pobres que abans.
Em ve a la memòria un temps llunyà on hi havia pobres i rics. Els rics en feien ostentació, i els humils semblàvem conformats i adaptats a una precarietat crònica. Però mira per on, vam anar millorant les nostres expectatives. Amb aquella austeritat que ens venia de família, potser del temps de postguerra, i amb el treball, que no faltava, no va ser complicat estalviar. Quan ens en vam adonar, no sabíem què fer amb els estalvis i vam seguir el consell dels entesos, comprar el pis i fins i tot una segona residència. Això sí, amb l’ajut d’unes generoses hipoteques que ens feren creure que amassàvem una petita fortuna.
Tornar a la realitat era una qüestió de temps. Vam desoir aquella dita també apresa de la tradició antiga que aconsella no estirar més el braç que la màniga. I la realitat tossuda sempre acaba emergint del mar dels somnis. Assumim-ho: som més pobres. Els mercats en tenen la culpa. Són ells els que forcen el govern a fer retallades. I els canons de la Moncloa apunten al poble. Covard i assetjat, aquest signa un armistici, “el pacte social”, que consolida un retrocés, però encara hi ha vida. I si hi ha vida, hi ha esperança.   

Salvador Clarós