Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Mn. Miquel Raventós, un bon amic de l'Agulla ens ha fet arribar la referència d'aquest llibre de Jacint Torrents, que acaba de presentar-se a Castellar del Vallès i que és, en realitat, la publicació d'un blog que podeu trobar aquí. I també ens envia el text de la presentació que ell mateix en va fer. Com que s'acosta Sant Jordi i com que, pel que es veu, aquest és un llibre d'aquells que sap conjugar bé fe i vida, esdevé un bon suggeriment. Doncs això. Per si us animeu. Val a dir que llegir-se la presentació ja val la pena!

 

 

Bona tarda!

Començo aquesta intervenció, escrita des del meu Penedès natal, just quan hem començat el temps de Quaresma.

Des del Penedès natal i des de la meva feina de cada dia. Alguns, els més grans, em recordaran d’aquells anys que vaig ser al capdavant de la comunitat parroquial de Sant Esteve, durant dotze anys, fent la feina no fàcil de rector d’una parròquia, una institució tan vella, i per tant amb tantes adherències, però amb un missatge sempre tan nou: l’anunci de la Bona Nova de Jesús. Si vaig venir l’any 81, vosaltres mateixos podeu fer el compte dels anys que han passat.

1.- De totes maneres, el meu diumenge al matí no és massa diferent dels de llavors. Cada diumenge enfilo tres misses seguides en tres parròquies diferents: missa i cotxe i poc temps per a parlar plàcidament amb els feligresos.

El primer diumenge de Quaresma, com ja és tradicional, vaig llegir i comentar l’evangeli de les temptacions de Jesús, subratllant –és clar- que també nosaltres tenim les nostres. Em va plaure d’explicar per què en el Parenostre demanem al bon Déu: “No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació”. La meva sorpresa va ser que, en acabar la celebració, un matrimoni jove (d’aquella edat que habitualment no vénen a missa) em preguntà per què el parenostre no parla de “temptacions” sinó de “la temptació” i quina és aquesta temptació. I jo vaig arriscar una resposta tot dient que si n’hi ha una , per a l’home modern, és la de viure com si Déu no existís, viure al marge de Déu, sense comptar amb la seva bondat i el seu amor... i que si n’hi ha dues, la segona temptació seria la de viure com si els altres no existissin, viure al marge dels patiments i les alegries dels altres.

2.- I què hi té a veure això amb aquestes cartes que presentem aquest capvespre, us podeu preguntar... doncs, que el que anomeno temptacions en l’home i la dona d’avui, en l’autor de les cartes, en l’autor d’aquestes cartes, en Jacint Torrents, no són temptacions sinó que són conviccions, cosa que és molt diferent. Si hi ha dues conviccions que s’hi expressen amb absoluta contundència són aquestes: 1) El misteri de Déu plana també en la vida de l’home i de la dona d’avui; el misteri de Déu vol dir que l’amor de Déu embolcalla la vida de la persona en la seva existència a vegades amb tants de contrasts... Sant Pau ho expressa amb aquelles paraules tan planeres: “En ell vivim, ens movem i som”... en aquestes cartes cristianes, en cada carta, gairebé es pot dir en cada paràgraf, batega aquest misteri de Déu, de qui Jesús de Natzaret ens parla com a Pare amorós... 2) El misteri de Déu i el misteri del germà... els altres no són forasters, els altres no són estrangers, els altres no són desconeguts, els altres no són d’una altra raça o d’una altra creença o de cap creença... els altres són germans, emmotllats per les mans del bon Déu que a tots ens regala la vida i que ens ha fet a imatge i semblança seva... els altres, ho diu tan bé la paràbola del bon samarità, són sobretot aquells que han estat despullats de la seva dignitat i que malviuen a les voreres dels camins... No em sap cap greu d’explicitar que aquestes dues conviccions són constantment presents en aquestes cartes... ens és bo de recordar-ho!

3.- Però també hi ha altres conviccions: el misteri del silenci de Déu i el misteri de la Paraula (amb majúscula) i el misteri de la paraula (amb minúscula). Em ve a la memòria el testimoniatge colpidor d’una pel·lícula que potser molts de vosaltres també heu vist recentment; parlo de la pel·lícula de Xavier Beauvois, “Des dieux et des hommes”, del 2010 (que s’ha traduït per “De hombres y dioses”). No acostumo a anar al cinema, però me’n van donar tan bones referències, que vaig anar a veure-la: el testimoni silenciós d’aquells monjos cistercencs a Argèlia és penetrant; en el silenci de la seva pregària són prop de Déu i del poble que els envolta. Aquells monjos vivien immersos en aquest misteri d’un Déu que només ha dit una Paraula que, en Jesús de Natzaret, s’ha fet home. Aquest Jesús és la paraula amb majúscula: al cor de les cartes d’en Jacint ressona constantment aquesta Paraula que ens apropa el Déu silenciós. El salm 23 ho diu d’una forma admirable: “no tinc por de res, perquè us tinc vora meu”. El ressò d’aquesta Paraula, amb majúscula, que trobem als evangelis és constantment present en aquestes cartes. No en va en Jacint és un bon coneixedor dels estudis bíblics.

4.- Però a més del silenci també hi ha el misteri de la paraula; de la paraula que ens permet fer una estona de tertúlia o de conversa amable o de comunicació d’experiències o de comunió entre les persones... o la paraula escrita, que ens porta el testimoni d’un cristià tranquil. En la presentació del llibre he fet ús del verb “emparaular”, no en el sentit que el defineix el diccionari, sinó en el sentit que hi dóna el P. Duch, monjo de Montserrat i gran antropòleg, quan fa referència a l’aprenentatge que els petitons fan de les paraules que van aprenent a mesura que les van repetint els seus pares.

Sempre m’ha semblat una experiència extraordinària: ningú de nosaltres no recorda el començament d’aquesta experiència, quan sense capacitat de comprensió vam començar a balbucejar les primeres paraules o els primers monosíl·labs... i ens vam començar a comunicar, a relacionar ja no només amb el gest o el somriure, sinó amb la paraula que sortia de la nostra boca... tant que ens costa quan som grans d’aprendre una nova llengua! Amb quina facilitat, quan som petits, aprenem la llengua materna, la nostra llengua catalana! Quin do aquesta llengua de la qual en Jacint n’és mestre. Ha estat sempre un gran lector i és també un bon escriptor. L’escriptor que sap trobar la paraula justa, la paraula mesurada, la paraula planera i la paraula culta, la paraula exacta i la paraula poètica... fruit d’un llarg exercici. Amb aquestes cartes també podem assaborir el gust de la paraula escrita i ben escrita, en uns moments en què bona part de la literatura contemporània –al meu entendre- dóna més importància a l’acció que es narra més que no pas a les paraules amb què es narra.

5.- M’he referit també en la presentació del llibre a dos aspectes que val la pena de subratllar. El primer és que aquestes cartes són escrites a partir de l’observació de la realitat, de la vida de cada dia, no són elucubracions escrites des d’una taula de despatx, sinó des de la mirada a les persones, als fets o situacions que envolten la vida de l’autor. I conversa amb aquestes persones i les acompanya. A vegades em recorda Lc 24, aquell bell text de l’evangeli de Lluc, que coneixem amb el nom de “Els deixebles d’Emaús”. L’autor d’aquestes cartes escolta també els neguits d’aquells que com els deixebles d’Emaús viuen abatuts per l’absència del seu bon amic Jesús; els escolta i els acompanya, fa camí amb ells i els parla al cor... M’agradaria que als lectors d’aquest llibre us passés alguna cosa semblant al que van viure aquells deixebles que, més tard, reconeixien que la paraula d’aquell caminant els enardia, els cremava per dins, els obria la mirada a una nova comprensió de les coses.

6.- I l’altre aspecte que m’ha agradat subratllar és que són escrits, són cartes escrites i pensades per a infondre esperança. Hi escric aquestes paraules en la presentació del llibre: «Aquestes cartes, diu l’autor, estan escrites “des de l’esperança per a infondre esperança”. És bo que algú, en aquests temps de grans canvis socioculturals i quan la crisi religiosa sacseja les arrels del cristianisme a occident, parli sense embuts des de l’esperança, aquella petita virtut, que deia Charles Péguy en el seu inoblidable “El pòrtic del misteri de la segona virtut”...  Péguy va desplegant amb cercles concèntrics i molt lentament la paràbola de l’ovella perduda, amb la pregunta: Què deu tenir l’ovella perduda, perquè el pastor deixi les noranta-nou i es preocupi només de la que s’ha perdut? I al final sentencia –cito de memòria- : Perquè l’ovella perduda ha fet néixer en el cor de Déu l’esperança de trobar-la! Aquestes cartes de l’amic Jacint també volen fer néixer en nosaltres l’esperança d’una vida més humana per a tothom».

7.- No vull cansar-vos. Els mossens estem acostumats a sermonejar. Però no és el que volia fer aquest capvespre. En Jacint em va encomanar de dir una paraules de presentació del llibre i no m’hi he pogut negar. I ho he fet amb molt de gust. I, si he de dir la veritat, me’n sento poc o molt culpable de l’edició d’aquest llibre, perquè he estat un dels que he insistit a en Jacint que valia la pena de fer aquesta publicació i junts vam fer passos trucant a diverses editorials. Estic content que, finalment, s’hagi pogut editar aquí mateix, a Castellar i que s’hagi fet aquesta edició tan polida. Una paraula de gràcies, doncs, als bons amics de Castellargraf, amb qui vaig compartir durant tants anys la tasca setmanal de l’edició de “Forja”, on en Jacint, l’any 2004, va començar a escriure aquestes “cartes d’un cristià tranquil” que avui trobem aplegades en aquesta bella edició. Una paraula de gràcies, sobretot, al mateix Jacint i a la seva família, amb qui m’uneix una llarga amistat; gràcies per l’amistat, gràcies per aquestes cartes, gràcies per l’edició d’aquestes cartes, de les quals em comprometo públicament a ser un bon divulgador.

8.- He començat fent referència a l’evangeli del primer diumenge de Quaresma. I en el segon diumenge trobem aquell manament que ve del núvol estant, on la veu del cel diu de Jesús: “Escolteu-lo”.

Jo he d’acabar aquesta presentació (amb tot el respecte pel text bíblic) dient: “Llegiu-lo!”. No cal que el llegiu de raig... si llegiu una carta cada dia, passareu gairebé dos mesos dels quals guardareu un bon record... I de bons records també en vivim!...

Al cap de dues hores d’haver escrit aquestes ratlles, he rebut per correu postal el llibre que presentem. He obert el sobre, amb emoció continguda he tocat el llibre, l’he fullejat, he llegit l’amable dedicatòria d’en Jacint i he rellegit la primera de les cartes. I al final de la primera de les cartes he trobat la cita del salm 131, un d’aquells salms breus però que arriben molt endins i donen molta pau. 

Jo em mantinc en pau,

tinc l’ànima serena.

Com un nen a la falda de la mare,

així se sent la meva ànima.

 

I m’ha recordat el testament espiritual del prior de la comunitat cistercenca de Tibhirine, a Argèlia, de què ens parla la pel·lícula que us he esmentat abans; és un testament escrit dos anys abans de la mort violenta de quasi tota la comunitat de monjos; s’hi expressa la tensió del moment i alhora la profunda pau interior d’aquells monjos... el prior, entre altres coses, recorda que “la falda de la seva mare, va ser la primeríssima església”. Una bella expressió per a recordar: la falda de la mare, la primera església!

Aquesta expressió m’ha fet retornar al salm 22 (21):

Però tu em tragueres del si de la mare,

ets tu qui em confiares als seus pits;

acabat de néixer, em van dur a la teva falda,

des d’aleshores ets el meu Déu.

 

No he pogut més que demanar al bon Déu que els petitons d’avui trobin també en la falda de les seves mares aquesta primera església i, si no hi troben l’església, que hi trobin almenys una llar oberta que els aculli, els acompanyi en el seu creixement humà, de tal manera que esdevinguin feliços fent feliços els altres.

Estic convençut que la lectura d’aquestes cartes ens farà una mica més feliços!

Gràcies.

Miquel Raventós

 

 

 

 

 

Comandes al telèfon 93 714 30 71 o a jacint2009@hotmail.es, indicant nombre d’exemplars, nom i cognoms,  i adreça postal. Cas d’enviar-lo a través del servei de Correus, el preu s’incrementarà en 2 euros. Es facilitarà un núm. de compte per a fer-ne el pagament un cop rebut el llibre a casa.