Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Emili Aldabó, vocal de la Junta de Justícia i Pau

Espanya és un país recent en la gestió i control de la immigració. No va ser fins al 1990 que va canviar el seu saldo migratori de negatiu a positiu, i des d’aleshores és el país de l’UE que ha experimentat el major flux d’immigrants, rebent gairebé el 50% de la immigració de tota la Unió, és el 10è país del món en nombre d’immigrants, el primer d’Europa en quan a emissió de remeses, i s’ha situat, només per darrera dels EUA, en intensitat de fluxes migratoris anuals al món.

 
Ser la frontera Sud d’Europa fa que Espanya rebi fortes pressions dels seus socis comunitaris Europeus perquè no quedi cap porta oberta. Les polítiques d’immigració a Espanya s’han caracteritzat pel seu caràcter restrictiu, tant pel seu enfocament policial, com pel seu ineficient funcionament operatiu.
 
Veiem dos exemples de polítiques migratòries del nostres país, i quina és la seva implicació i vinculació amb les relacions econòmiques i amb les polítiques de desenvolupament amb els països d’origen.
 
Com se sap, Espanya té un important mercat de productes pesquers i unes necessitats energètiques clau que fa que necessiti explotar els recursos d’hidrocarburs i pescar en països de l’Àfrica sudsahariana. Les polítiques restrictives d’immigració, imposades per l’adequació a la política migratòria comú de l’UE, van posar a Espanya en una situació ambivalent, entre el creixement dels beneficis de les seves multinacionals i la lluita contra la immigració.
 
D’ençà un temps, Espanya ha desenvolupat un intens desplegament diplomàtic per assegurar acords de cooperació, ja sigui perquè aquests països acceptin les condicions de readmissió i repatriació, com per plantejar plans d’ajuda condicionada a interessos comercials. La criatura se l’anomenà Pla Àfrica, i és l’instrument nascut com a conseqüència directa perquè els països d’origen cooperin en la regulació dels flux migratoris mitjançant un major control fronterer.
 
S’han signat acords sobre migració legal, retorn voluntari i readmissió amb Senegal, Gàmbia, Guinea Conakry, Mauritània i Cap Verd, amb els quals es basen les concessions perquè autoritats espanyoles, i del FRONTEX, puguin realitzar accions de vigilància en territori africà.
 
Un altre exemple és el Marroc, que de manera particular utilitza l’amenaça de l'emigració dels seus ciutadans com a arma negociadora per guanyar concessions d’Europa i Espanya. Ja des de fa anys, es firmà un acord entre Espanya i Marroc sobre la prevenció de les sortides clandestines del Marroc i la readmissió per aquest país d’estrangers que entressin il·legalment a Espanya i, a canvi, s’atorgaren al Marroc concessions econòmiques importants de la UE.