(Mercè Solé) Ahir vaig tenir la satisfacció d’assistir a la celebració d’aquests primers vint anys d’existència de la Plataforma d’Entitats Cristianes amb les persones migrants. Vint anys de la tancada d’immigrants a la catedral de Barcelona i vint anys també d’una mala decisió dels responsables del bisbat: cridar la policia per fer-los fora.
El lema de la trobada va ser “20 anys no en són prou” i l’acte, molt i molt interessant amb Miquel Àngel Essomba, Blanca Garcés i Pepe Rodado, va tenir un to agredolç: en moltes coses hem millorat, però la qüestió dels nouvinguts s’ha convertit en arma llancívola en la política, alimentada per les esquerdes de l’Estat del Benestar, la desigualtat econòmica, la manca d’habitatge, la facilitat per alimentar i estendre els propis prejudicis i pors, els canvis espectaculars en la nostra forma de viure, que ens fan sentir insegurs, i el creixement de l’extrema dreta, que viu de bocs expiatoris. Totes aquestes pors es canalitzen en racisme, amenaces a l’estil Trump... però contradictòriament mantenen la gent en un gal·limaties burocràtic que els amarga i molt la vida, i que no els permet regularitzar en pau la seva situació, treballar en condicions dignes, aprofitar les ofertes de feina, cotitzar, i pagar impostos.
Vint anys després, doncs, els reptes s’han fet majúsculs.
Jo trobo que de moment hi ha dues coses positives: la Plataforma s’ha mantingut durant tots aquests anys i ha estat un estímul per acollir, protegir, promoure, integrar... i denunciar. I els bisbes clarament han fet un gir en aquesta direcció de l’acollida, com prova la publicació de l’exhortació “Comunitats acollidores i missioneres” i fins i tot les declaracions repetides de suport per exemple a la ILP que demana la regularització de moltes persones. A Catalunya, a més, acaba de nomenar-se una comissionada -Maria Iglesias- per tal de desenvolupar l’acollida a les diòcesis amb seu a Catalunya.
Els reptes per a l’Església continuen:
- Molts dels nouvinguts són cristians de ple dret. A l’Església no calen pas papers. Però ens costa molt obrir-nos i deixar-los espai.
- Malgrat la constància de tots aquests anys, no hem sabut trobar la manera de donar-los el protagonisme que mereixen. De fet és difícil, perquè amb horaris canviants i jornades extenuadores, el desconeixement de les institucions i de moltes de les nostres formes cultures, costa. Però també costa perquè no sempre els deixem ni espai ni responsabilitats.
I els reptes més generals, també:
- Ser capaços de trencar estereotips, que s’arrelen més en una mena de fe que en la raó.
- Ser capaços de crear consciència d’una única classe treballadora, que ens englobi a tots i ens enforteixi i uneixi per a la lluita.
- Ser capaços de restablir la noció del bé comú i la vida comunitària.
- Ser capaços de mantenir una proximitat suficient com per valorar-nos mútuament.
Entre un munt de coses més... La sessió d’ahir va aportar llum.
