Tot l'or del món. Alguns punts de suport per al treball amb joves

(Mercè Solé) Aquest dissabte passat, la Pastoral Obrera de Catalunya vam dur a terme la XXXV Jornada d'Estudi. Tema? Escoltar els joves. Partíem de la tasca feta per la Pastoral Obrera de Sant Feliu, de què us parlàvem l'altre dia, i també de la feina que està duent a terme la JOC de Catalunya. Una feina difícil, contracorrent tant des d'un punt de vista social com eclesial, però necessària per viure una fe arrelada a la vida, compromesa amb l'entorn, i espiritualment sòlida. Aquí podeu trobar totes les intervencions i debats que s'hi van fer.

La veritat és que ha estat d'aquelles jornades que es convoquen des d'una certa angoixa davant la dificultat de contactar amb uns joves que viuen una situació incerta a tots nivells, en barris obrers, i en situacions molt diverses. Però un cop posats a pensar-hi, se m'acudien molts punts per a l'esperança.

1. Els joves han acollit bé el diàleg que els hem plantejat, des del Bisbat de Sant Feliu. No tots els candidats i candidates s’han deixat entrevistar, però en general no ha costat trobar persones que permetessin aquest contacte. S'han sentit escoltats, han expressat la seva satisfacció i per a nosaltres ha estat un regal. Val a dir que no preteníem fer proselitisme, sinó escoltar. Ja veurem si aquest contacte obre altres possibilitats. Però és una cosa senzilla i a l'abast de tothom.
2. La classe obrera continua existint, amb nous reptes. De vegades nosaltres mateixos ens emboliquem perquè les condicions de vida canvien molt i molt de pressa. De fet a la Pastoral Obrera sempre ens hem de justificar, perquè hi ha qui diu que no existeix. Però avui si hi ha una certesa és que molta gent viu en la precarietat més absoluta. Per fidelitat a la missió dels nostres moviments i per solidaritat amb les generacions del futur, no podem renunciar a intentar transmetre als joves que viuen en precari la fe que dona sentit a les nostres vides. Potser no sabem gaire com fer-ho, però sabem on volem anar. És molt.
3. Certament, de jove a jove, és l’expressió més genuïna de la JOC. Però no l’única. Molts de nosaltres no hi hem estat cridats per altres joves, sinó per adults: consiliaris, capellans, profes, pares, companys... Per tant els adults, encara que el nostre DNI denunciï clarament que ja fa mil anys que tenim 20 anys, tenim una responsabilitat i un paper actiu a fer-hi, sobretot en els barris on no hi ha JOC. No deixa de ser un repte que exigeix creativitat: preparar els camins per a la JOC (i per a la pastoral de joves en general). Aquí sí que s'escau la cita del papa Francesc a Christus vivit: hem de trobar camins allà on la gent només hi veu muralles, i hem de reconèixer possibilitats on els altres només veuen perills.
4. La JOC a casa nostra ha florit i floreix perquè hi ha hagut un “camp de cultiu” ampli, sense gaires pureses ni compartimentacions. Crec que contribuir a crear aquest “camp de cultiu” seria una bon objectiu de la pastoral obrera. Els processos de la militància -prou que ho sabem- són llargs i diversos i molta gent que ha passat pels nostres moviments i ara no hi és, hi ha trobat altres coses, també valuoses. Des de l’amistat a l’aprenentatge en l’acció. Es tracta de crear espais on pugui créixer el sentit comunitari i on puguin teixir-se relacions humanes, senzillament. Cardijn mateix tenia present sempre la tensió entre l’elit i la massa.
5. La cohesió prové de l’acollida de la diversitat. La diversitat de situacions, fins i tot en aquest context obrer, és gran: de procedència cultural, de situació legal i laboral, de recursos, de formació, de maduresa, de treball. Crear un espai de convivència, d’aprenentatge i de suport mutu continua sent valuós. Això és el que molts dels presents vam rebre del moviment de joves. Posar en contacte joves de barris diversos sense perdre l'horitzó de prioritzar els que es troben en situació més precària és molt important. Fa quaranta anys ja érem diversos. Avui encara en som més.
6. Comptem amb un tresor: la revisió de vida (i tot el que l’acompanya: l’estudi d’evangeli, les celebracions litúrgiques, els recessos...), un mètode que continua sent bo. Perquè parteix de la vida, perquè hi situa al bell mig la dignitat de Fills de Déu dels joves (i dels no tant joves) i perquè és un bon revulsiu a l’individualisme, la superficialitat i les presses.
7. Caminem lleugers d’equipatge. Comptem també amb un altre tresor invisible: no tenim altre patrimoni que les nostres persones. Dit d’una altra manera, no estem d’estar pendents ni de pedres ni de goteres, ni d’estructures gaire més pesants que les que ens imposem nosaltres mateixos, estructures que faríem bé de simplificar. Però els nostres projectes pastorals no estaran entorpits per obstacles patrimonials, cosa que sí que passa a un amplíssim sector de l'Església.
8. Comptem amb una llarga i profunda experiència de vida en les nostres parròquies i moviments. Experiència d’acompanyament, experiència de Déu, experiència de lluita, experiència de vida. No és pas per quedar-nos-la, que la tenim. Serà important, a més, si van desapareixent de les parròquies els capellans sensibles a la nostra realitat. Molts dels presents, a més, hem tingut el privilegi d’estar acompanyats per consiliaris que ens han dedicat moltes hores i molts esforços amb gran generositat. Aquest model de capellà és avui clarament minoritari: per la disminució del nombre de capellans i per l'orientació que reben als seminaris. En els propers 10, 20, 30 anys, si nosaltres no fem aquesta feina no la farà ningú.
9. Perquè els joves volen i poden.
10. Perquè el compromís de la JOC és també el compromís dels moviments d’adults. Els moviments d'adults tendim a projectar el nostre futur en el moviment de joves. Però aquell "de jove a jove" de la JOC, és "d'adult a adult" en l'ACO i la GOAC. Ens ho plantegem de debò això de transmetre l’Evangeli en el nostre entorn? I en un altre sentit, com tenim cura de la gent que ha passat pels nostres grups i que els deixat?
11. No estem sols. Ll’Esperit ens acompanya i també dins l’Església hi ha molta altra gent que potser no és ben bé de la nostra corda, però que busca honestament transmetre l’Evangeli de Jesús. Potser podem ajudar-nos mútuament a caminar treballant en comú, alleugerint motxilles [reunions, formació...] i compartint els nostres mutus recursos i tresors.

És qüestió de posar-s'hi i de confiar en Déu i en els joves.