(Josep M. Fisa) La mort del Toni Casas em fa pensar i repensar aquests més de trenta anys de fer equip pastoral a Cornellà. Així ho faig en aquestes ratlles després del comiat fa ja gairebé una setmana. La gentada aplegada a l'àmplia nau de l'església del Pilar de Cornellà, expressava la diversitat de persones amigues, tant de feligresos, com de preveres, religioses i laics de les dues parròquies del Barri, i més enllà. Expressava el seu tarannà de fer relació i amistat amb moltes persones a tots nivells. Havia teixit lligams i relacions superant molts prejudicis. També els dels mateixos feligresos que s'estrenyaven d'un estil de capellà diferent. Es veritat que l'àmplia colla de jesuïtes que havia col.laborat, des del naixement del Barri, en tota mena de celebracions, recessos i trobades, comunitats de base i altres entitats, acompanyant grups, i també personalment, havien creat un humus evangelitzador extraordinari. Des del Joan N. Garcia Nieto fins al Josep Maria Rambla, encara avui, actiu i present. El Toni hi comptava i els valorava a tots amb molta estimació. Quan va venir a San Ildefons, en temps del Lluís Portabella com a vicari episcopal, un servidor pensava que li venia a sobre a les seves espatlles una feina important de picar pedra. Res no el va acovardir. I i es va atrevir, amb el temps, a unir Sant Ildefons i el Pilar. Avui les dues comunitats se senten compromeses amb el seu llegat que també recull el del Josep Torrella i del Joan Sanmartí, i el Cade, i el Rafa Maroto i el Miquel Cubero, i el Lluís Joanet, i el Victor Codina, i L'Oriol Tuñi... Unir, consensuar, demanar, deixar-se aconsellar, i saber esperar. Ha estat un treballador de la sinodalitat de base. Suau davant els problemes personals que tots tenim i que sabia escoltar, ferm en les decisions que no es podien ajornar. Com a vicari episcopal ha sigut capaç d'encaixar persones i parròquies tot aportant la seva visió constructiva, com va subratllar en la homilia el cardenal Omella que li confiava tants temes delicats. El seu lema era no trencar res sinó avivar brases i recuperar persones. I ho feia amb naturalitat perquè havia acceptat amb il·lusió aquesta feina de ser coordinador i proposar respostes, també a nivell diocesà. Era un treballador nat. Constant. Darrerament el véiem més cansat, però no deixava entreveure que pogués covar aquella tempesta del flux sanguini a nivell de cor i afectació dels pulmons. "Estic bé...no cal anar a urgències", encara deia el diumenge al matí, quan la nit anterior, tot celebrant la missa havia donat símptomes visibles de no estar bé. Va venir l'ambulància i el Broggi l'ha intentat recuperar durant tres setmanes. La família, ell era el gran de quatre germans, les cunyades i els nebots i nosaltres ens hem acomiadat pausadament, en pregària i silenci. I agraïment. Havia escrit allò de les últimes voluntats que ha facilitat tant als metges com a la família, fer el que calia i acompanyar amb molta pau. Tinc la impressió personal que algunes coses ens les ha deixat una mica a punt per tal que no ens desanimem. Vaig escriure una breu nota de wassap, en format carta als companys, el divendres, una setmana després. "Benvolgut Toni: Baixant de la Seu, a Sort, sota Enviny, escric el moment emotiu que estic vivint, pensant en el teu comiat. A Can Palou, després de dinar, amb tota la colla, em vas dir, després d'una de les meves ironies que et provocaven carinyosament: "Ja em trobaràs a faltar". Tenies tota la raó. Et trobo i et trobarem a faltar. I tant! Eres aquella baula de company i amic insustituible, que feies que l'equip funcionés, tant en la seva coordinació com en els detalls personals de cadascú. Discreta i eficaçment. Els temps de conflicte JOBAC-JOC que va acabar amb la seva unió, es van cicatritzar i superar, treballant en equip a Cornellà. Comentàvem alguna vegada: "Si ens veiessin ara treballant junts". Ens hem complementat i enriquit. I has valorat i has estat bon conseller, acompanyant les meves causes, de vegades arriscades, com l'aventura de Solidança. I has donat continuïtat a un projecte pastoral de conjunt, que ja era "sinodal". Ara el teu cor ha dit prou i ens caldrà molta "heparina" per tal de no baixar els braços. S'han acabat les meves preguntes que t'incordiaven carinyosament, i les teves respostes breus, sovint fora de la reunió del divendres, que em tranquilitzaven sempre. Espero que Nostre Senyor et doni aquella responsabilitat divina, ara sí que no t'estressarà aquesta feina, des d'una perspectiva de Regne, perquè els que quedem, encara per un temps, puguem continuar, sabent que ets al nostre costat, sinodalment, i divinament. El misteri de la Trinitat sap què demano. Gràcies Toni, per tot i per tots.
