El tarannà sinodal de la meva parròquia

(Vicky Sánchez) Fa set anys que participo, fent tasques de secretària, al consell pastoral de la comunitat parroquial de Sant Francesc d’Assís, a les Franqueses del Vallès.

El diàleg hauria de començar a casa

El curs passat vam fer al nostre arxiprestat un treball sobre el sínode, una trobada mensual a cada parròquia. Quan va tocar a la nostra acollir aquesta reflexió, ho vam fer al voltant dels capítols VI i VII, que tracten del diàleg dins la comunitat i amb la societat, i del diàleg amb d’altres confessions cristianes. Un aspecte que va sortir i que ens va cridar l’atenció, eren les dificultats de diàleg dins de la mateixa comunitat, la dificultat d’entesa dins del mateix consell per falta de participació (eren pocs) o per falta d’escolta mútua. En algunes parròquies no hi havia ni tan sols consell pastoral i en d’altres es manifestava la manca d’entesa entre el consell pastoral i diversos grups parroquials.

Acollir, escoltar, decidir plegats

A la nostra comunitat ho vivim de forma molt diferent. Som un grup plural: persones amb històries diverses, que hem caminat en la fe per branques diferents, algunes potser allunyades... d’edats i condicions diferents. És tant enriquidor escoltar i aprendre de les diferents formes d’expressar-se, d’entendre la realitat, de viure la fe!! És una pluralitat, una diversitat que ens fa créixer, que suma.

Cadascú ens sentim responsables i a l’hora protagonistes de l’acció que desenvolupem. Per què protagonistes? Al consell parlem, ens escolten, ens respecten la nostra capacitat de parlar més o menys endreçada, mes o menys encertada. Tothom hi té veu, decidim entre tots. Si arribéssim al consell i tot ho decidís una o dues persones, quin protagonisme estaríem vivint? Quina Església dibuixaríem? Evidentment la de tots no.

La comunitat és petita però amb grans diferencies: es busca el consens, es treballa l’acollida, que tothom se senti escoltat, que se senti estimat. A vegades ho aconseguim, d’altres no, però sí que us puc dir que l’actitud és de diàleg, de comunicació, d’acolliment i acompanyament tant amb les persones que formem la comunitat com fora de la comunitat.

Evidentment s’hi posen mitjans:

• El consell és reuneix un cop al mes. El rector ens envia un ordre del dia, sempre amb un punt "d’altres" per si cal afegir-hi alguna cosa.
• Hi ha representants dels diferents grups parroquials: grup de dones, Càritas (equip habitatge, recerca de feina, sense llar, acollida, cuina, reforç escolar, alfabetització...), litúrgia, acompanyament de persones malaltes, comunicació, coral, manteniment del temple, catequesi, moviments (Mijac, JOC i ACO), i economia.
• Es debaten els temes i es fa una acta que tenim com a referència dels acords presos.
• Cada dos anys és fa una assemblea de tota la comunitat. De fet toca ben aviat. Ja hem començat a dissenyar-la tot fent arribar als grups dues preguntes: primer que pensin temes per tractar a l’assemblea i que facin una valoració de la feina feta com a grup i de la seva vivència com a comunitat.

Fer-hi participar el conjunt de la comunitat, començant per la gent més senzilla

En les dues assemblees que jo he viscut m’ha semblat impressionant constatar com la gent més senzilla, la veïna del meu barri, o persones que no estan acostumades a parlar en públic, comparteixen què fan en el seu grup. És molt emocionant i una bona forma de donar protagonisme als laics i laiques de l’Església.

A l’Assembla hi ha diàleg, s’exposen les dificultats i les diferències, es dona informació i és prenen les decisions que després el Consell Pastoral ha de concretar i mirar que es facin.

Viure l’Evangeli al barri

Ens convoca una missió: cuidar, animar, dinamitzar, fer créixer la comunitat que es reuneix cada diumenge a l’església de Sant Francesc d’Assís.

Per això ens cal obrir-nos al barri: tot participant amb la resta d’entitats en la preparació de la festa major, o en la taula d’entitats.

Obrim la porta amb l’accent que Jesús ens marca: a qui més ho necessita. Ho fem amb la feina que és fa a Acollida de Caritas, rebent les persones que no tenen feina i gestionant una borsa de treball, i les persones que tenen dificultats d’habitatge amb el grup d’habitatge (connectat amb les plataformes de la PAH).

Al Consell pastoral es recullen i comparteixen totes aquesta accions, es viu en comunió amb tots els membres de la parròquia (tothom té alguna cosa a aportar, a dir, tota veu és important). Perquè us en feu una idea, des del consell i els diferents grups parroquials, a més de les assemblees, s’han organitzat sortides parroquials de convivència, festes de sant Francesc d’Assís, exposicions de les tasques que fa Caritas, concerts per recaptar fons per als sense llar, per a l’acollida... Durant la pandèmia ens vam continuar trobant virtualment, es va generar un grup d’emergència per poder arribar als que estaven sols: menjar, mascaretes, el que fos necessari. Hem elaborat un document que concreta el paper del ministeri laical a la nostra parròquia...

I tot això es possible perquè avancem amb Jesucrist i l’Evangeli. La formació hi és molt present i importantíssima: seguint els temps litúrgics, estudis comunitaris d’evangeli, cine-fòrums...

És evident que aquest estil, aquesta tarannà no seria possible si qui encapçala la parròquia no ho impulsés. Penso que aquí en Pepe Baena, el rector, ha tingut un paper essencial en la construcció sinodal d’aquesta comunitat: ha donat veu i protagonisme i ha repartit responsabilitats. Això fa que tothom ens sentim part d’una gran família que s’estima, part d’una església que vol créixer i continuar.

(fragment d’un testimoni aportat a la Jornada General de l’ACO, el passat 12 d’octubre de 2022)