(Mercè Solé) Xavier Morlans, bon coneixedor de la Pastoral Obrera, a qui mai no ha fet por obrir nous camins per transmetre l’Evangeli, aportà a la Jornada d'Estudi unes quantes sacsejades i unes quantes propostes a partir de la seva experiència a l’Hospital de Campanya de Santa Anna, que no deixa de ser un espai singular, situat a un cor de Barcelona que per la gentrificació ha perdut el veïnat però que acull moltíssima gent que ha de dormir al carrer.
La situació d’aquestes persones, en l’hivern gèlid de principis del 2017, portà a obrir dins d’una església que funcionava més com a museu que com a parròquia un centre d’acollida, que manté la seva identitat cristiana enmig de la diversitat confessional i que uneix litúrgia i caritat. Aquesta fusió, que els és altament criticada a dreta i esquerra per motius diferents, renova el sentit de totes dues coses i els retorna el seu sabor original. Després, l’Hospital ha anat evolucionant. Recordo el cant inicial al voluntariat que ha anat evolucionant fins a un equilibri i reconeixement mutu entre rols professionals i suport voluntari. L’Hospital de Campanya fa un servei eficaç a la gent, és un revulsiu per a les administracions públiques, construeix un diàleg interreligiós des de la base i renova l’espiritualitat cristiana.
Al Barri Gòtic és fàcil atraure la gent que necessita suport. En els nostres barris, potser no ho és tant. Però en Xavier ens deia: si la gent no ve als nostres moviments, cal sortir a buscar-la amb imaginació, creativitat, i un cert desvergonyiment. És l’hora de la “pastoral del carrer” unint i descompartimentant l’organització de les nostres parròquies , que ens deia provocadorament un grup de religioses presents a la sala.
De fet havíem demanat a en Xavier que ens parlés de la gestió de la diversitat, un tema que el comú dels mortals ventilem amb un “és molt enriquidor”, però que a la pràctica ens porta més maldecaps, perquè hi ha diversitats que vivim amb interès i curiositat. Però n’hi ha d’altres que ens són com una pedra a la sabata: les vivim amb incomoditat. I aguantar una dosi d’incomoditat forma part d’aquesta necessària gestió de la diversitat.
En Xavier va triar tres diversitats molt pròpies de l’Hospital. En primer lloc, la diversitat entre els qui no tenen sostre i els qui sí que en tenim. L’estada prolongada al carrer canvia prioritats, canvia la manera de viure el temps, canvia la manera de relacionar-te. I revertir la situació requereix una sòlida actuació professional acompanyada d’un gran suport logístic, d’escolta i afectiu, l’aportació de tants i tants voluntaris que, això sí, necessiten ser conscients dels límits del seu àmbit d’actuació. La duresa de la supervivència al carrer no exclou el sentit religiós. Hi ha qui dona gràcies cada dia a Déu per iniciar un nou dia.
Una segona diversitat és la convivència entre musulmans i cristians. Entre els musulmans n’hi ha de procedències molt escampades, amb duríssims i llarguíssims viatges migratoris en condicions inhumanes i havent d’afrontar la mort tot just abans d’entrar a Europa.
La quotidianitat de l’Hospital va apropant formes de pregària i sorgeix sovint l’oportunitat de resar conjuntament: per la salut d’una voluntària o per l’inici del Ramadà. L’espai comú
I la tercera diversitat és la del voluntariat. Encara que la franja que domina és la de dones entre 65 i 80 anys, hi ha persones molt diferents, en procedència i edat. Abunda l’experiència comuna d’haver pres part en la joventut de moviments que empenyien al compromís, com els moviments de joves o l’escoltisme. Un cop jubilats, hi ha ganes de reprendre el fil de la solidaritat, siguin o no creients en aquest moment. En aquest sentit, el contacte amb una realitat punyent i amb la ferida dels altres ajuda en la recerca i la represa del sentit cristià. La litúrgia dominical, molt intercultural, participativa i interlingüística, enllaça amb el que s’ha viscut durant la setmana a l’Hospital. Hi ha també grups cristians entre les persones acollides.
Tot plegat obre perspectives: l’Hospital de Campanya funciona a raig, moltes comunitats religioses han obert portes, modestament, per acollir una o dues persones. Per què no ens proposem estendre aquestes bones pràctiques allà on es pugui? Per què no busquem formes noves d'apropar-nos a la gent més enllà del nostre entorn laboral i familiar immediat?
Podeu trobar aquí la intervenció de Xavier Morlans sencera i el debat posterior
