(Mercedes Vidal) Som classe obrera perquè el treball és el que defineix les nostres condicions materials: no ens podem mantenir si no treballem, així de senzill. Això és el que ens caracteritza, i per això som una aclaparadora majoria de la humanitat. Les condicions de vida de la nostra família determinen les nostres, i si son diferents, si aconseguim progressar, no és només gràcies al nostre esforç individual ni al seu, tot i que és imprescindible. És gràcies al progrés col·lectiu de la nostra classe, aconseguit a base de lluita col·lectiva. Jo soc la primera generació de la meva família que va a la universitat, que van passar de pagesos a emigrants, i si no capgirem el rumb actual de la societat podria ser la darrera, o potser ho seran els meus fills.
Som classe obrera perquè caminem per un camí que no fem sols, que existia abans que nosaltres, que només s’entén de forma col·lectiva i, si som conscients, també organitzada, perquè les nostres condicions de vida son les mateixes i les lluites per millorar-les també ho son.
Així s’explica que junt amb altres companys de la JOC en el seu dia m’impliqués en l’Associació de Veïns del meu barri, la Sagrera, tornant a transitar, sense saber-ho llavors, un camí que ja havien fet altres cristians de base 30 anys abans que nosaltres, durant la transició. Va ser bonic llegir-ho al cap d’un temps, i entendre que la implicació que estàvem fent no era casual ni se'ns havia acudit a nosaltres perquè si. Som baules de la mateixa cadena i com que no abunden el relats que ens expliquin la nostra història, costa ser-ne conscients.
D’aquí vaig passar a la FAVB, que és on em va agafar la onada del 15M. I jo que, tot i participar activament en política (milito a Esquerra Unida i Alternativa -EUiA- des dels vint-i-pocs), mai m'havia imaginat desenvolupant un càrrec públic, vaig ser elegida dins del govern de Barcelona, en la primera onada dels anomenats "ajuntaments del canvi". Però tot i intentar-ho amb molt d'esforç i amor militant, no vam aconseguir canviar tot el que calia. Sí que vaig descobrir però que les filles de la classe obrera tenim un respecte per les institucions públiques que no tenen els que han nascut entre privilegis. I que podem desenvolupar tasques de govern amb molta més responsabilitat i capacitat. Perquè qui és fidel en poca cosa...ja sabeu com segueix la paràbola.
Més enllà dels titulars que va generar la tasca política que estava desenvolupant (vaig ser regidora de mobilitat en un moment on vam fer que fos interessantíssim ser-ho), el titular del que estic més orgullosa va ser el que va triar una periodista a partir d'una frase que vaig dir quan ens feia una entrevista a algunes regidores, sobre el fet ser dones joves i d'origen popular: "som les filles de les que netegen, i estem aquí per governar" . He de dir que a ma mare no li va fer massa gràcia.
Si no fem de les institucions un instrument prou útil per millorar la vida de la classe obrera no tinc cap interès en ser-hi, i després de desavinences polítiques, al cap de 4 anys vaig tornar a la meva feina com a tècnica en el mon de l'urbanisme sostenible, al mateix lloc de treball que tenia abans d'anar a l'Ajuntament, i a la meva implicació associativa. Un camí on m'hi trobo còmoda, que forma part de la meva cultura política i que han fet tants altres companys de partit abans que jo. Tornar a la feina. De fet ho visc com un privilegi, perquè la gent de classe obrera que es significa en política, en opcions d’esquerra alternativa, no acostuma a ser ben rebuda a la seva feina, i no ha estat el meu cas. Espero que aviat tornem a intentar que les institucions serveixin als interessos de les classes populars, de fet pico pedra perquè ho siguin, i espero que ho farem millor. Si més no, que serveixin com a testimoni els encerts i els errors que pugui aportar.
(Testimoni aportat a l'Eucaristia de la Jornada General de l'ACO; el passat 12 d'octubre)
Grups
