(Joaquim Canadell) Dissabte van tornar les tendes de campanya a la Puerta del Sol. La protesta pel desnonament de la Maricarmen, una dona de 87 anys, va reunir persones que van sortir a defensar una cosa tan elemental com poder continuar vivint sota un sostre. Avui encara hi són. I, mentre les miro, penso que el que és realment sorprenent no és que hagin ocupat una plaça. El que és sorprenent és que hàgim trigat tant a omplir-la.
Alguns ja parlen d'un nou 15M. Jo no tinc tanta pressa per posar nom al que està passant. Les tendes de campanya poden assemblar-se, però les circumstàncies i les motivacions no tenen per què ser les mateixes. A més, comparar una protesta amb una altra pot distreure'ns de la pregunta que importa: què ha hagut de passar perquè hi hagi gent disposada a dormir a terra en una plaça reclamant el dret a viure en una casa?
La Maricarmen té nom, rostre i història. Això fa que el seu cas ens faci mal d'una manera que cap estadística no aconsegueix. Però cometríem un error si ens emocionéssim durant uns dies per després continuar com abans. Ella no necessita que la convertim en un símbol decoratiu de la nostra indignació. El seu desnonament hauria d'obligar-nos a mirar totes les persones a qui encara no els ha passat el mateix i que viuen sabent que els podria passar.
L'habitatge no és un bolet que hagi aparegut de sobte al bosc. És la punta d'un iceberg. A sota hi ha anys de salaris que no arriben, de serveis públics debilitats, de vides sotmeses a la inseguretat i de decisions polítiques que han tractat allò imprescindible com si fos prescindible. Però, més al fons, hi ha la perversió d'un capitalisme que ha après a alimentar-se fins i tot d'allò que les nostres societats havien conquerit per protegir-se dels seus excessos.
No em refereixo a la persona que treballa, estalvia i lloga un pis per completar els seus ingressos. Em refereixo a una manera d'entendre el món segons la qual tot ha de produir rendibilitat, també les nostres necessitats més bàsiques. Una casa ja no es valora per la vida que permet fer-hi dins, sinó pel que pot rendir fora. I quan aquesta lògica s'instal·la, el llogater deixa de ser un veí per convertir-se en una xifra; el barri deixa de ser una comunitat per convertir-se en una oportunitat; el desnonament deixa de ser un drama per convertir-se en un tràmit.
Aquí hi ha els fons que compren habitatges com qui compra peces d'una cartera d'inversió. Aquí també hi ha els multipropietaris que acumulen immobles mentre d'altres no poden accedir ni a un sol habitatge. No tothom actua de la mateixa manera, ni seria honest convertir qualsevol propietari en un enemic. Però tampoc seria honest fingir que és el mateix posseir un habitatge per viure-hi, llogar-ne un altre per complementar una pensió o reunir desenes de pisos per treure el màxim profit d'una necessitat aliena.
I aquí hi ha, sobretot, les institucions. Perquè es pot discutir durant hores sobre els excessos del mercat, però costa trobar paraules per justificar que es venguessin habitatges públics destinats a complir una funció social. A Madrid va passar, també en altres comunitats, pràcticament arreu d'Espanya, i els tribunals van anul·lar la venda de milers d'habitatges de l'antic Ivima a un fons d'inversió. No va ser un fenomen natural. Algú va prendre aquella decisió. Algú va considerar que uns habitatges construïts per protegir podien passar a servir altres interessos.
Després ens demanen que siguem pacients.
Ho demanen a joves que, tot i treballar, no poden abandonar la casa familiar sense condemnar-se a viure al caire del precipici. A professionals formats a qui parlen d'esforç i mèrit mentre els ofereixen feines amb les quals amb prou feines poden mantenir-se. A famílies que no saben si el pròxim contracte els permetrà continuar a prop de l'escola dels seus fills. A persones grans que pensaven haver arribat, finalment, a una etapa de tranquil·litat i descobreixen que ni tan sols els records acumulats en una casa les protegeixen.
De debò continuarem anomenant fracàs individual tot això? Direm al jove que estalviï millor, a la família que busqui en un altre barri i al jubilat que s'hi adapti? Sempre es demana flexibilitat als mateixos. Flexibilitat per canviar de ciutat, per acceptar una altra feina, per viure més lluny, per compartir pis a qualsevol edat, per renunciar a tenir fills o per esperar uns anys més. Mai no sembla exigir-se la mateixa flexibilitat a aquells que han fet de l'habitatge un instrument d'acumulació.
L'habitatge s'ha convertit en una forma especialment cruel de desigualtat perquè ningú no pot escollir no necessitar-lo. Es pot deixar de comprar certes coses. No es pot deixar de necessitar un lloc on dormir, rentar-se, descansar o estar malalt. Quan s'obté poder econòmic d'aquesta necessitat, la relació deixa de ser una negociació entre iguals. Un pot esperar una oferta millor. L'altre necessita tornar a casa aquesta nit.
No hi ha una explicació simple per a un problema complex. Calen habitatges, i calen allà on la gent viu i treballa. Calen polítiques que protegeixin tant el dret a una llar com aquells que compleixen honestament les seves obligacions. Però la complexitat no pot servir per amagar la qüestió de fons: mentre considerem normal que l'accés a una casa depengui sobretot de quant benefici se'n pugui extreure, estarem reparant les conseqüències sense tocar la maquinària que les produeix.
Per això, el que passa a Sol no hauria d'esgotar-se en una exigència adreçada a un ministre o a un govern. Els qui governen tenen responsabilitats i les han d'assumir. També en tenen els qui van governar abans, els qui governen a les comunitats autònomes i als ajuntaments, i els qui converteixen cada proposta en una ocasió per culpar l'adversari sense canviar res. Però si tot acaba en un combat entre partits, la Maricarmen haurà prestat el seu nom a una altra batalla aliena i les persones que avui dormen a la plaça tornaran a tenir demà el mateix problema.
Europa tampoc no queda fora d'aquesta reflexió. Les ciutats canvien, els països tenen lleis diferents i no totes les crisis d'habitatge són iguals. Però es repeteix una idea perillosament familiar: s'espera que les persones acceptin com a inevitables condicions de vida cada vegada més estretes per no posar límits a determinats beneficis. Ens hem acostumat tant a sentir que «el mercat és així» que gairebé hem oblidat que els mercats s'organitzen mitjançant regles, i que les regles les decideixen les persones.
Jo no sé si aquesta acampada serà l'inici d'alguna cosa més gran. M'agradaria que ho fos, però desitjar-ho no n'hi ha prou. Una mobilització s'ha d'organitzar, s'ha d'estendre, ha d'escoltar i ha de mantenir-se ferma quan desapareguin les càmeres. Ha d'unir qui lloga, qui encara viu amb els pares, qui tem un desnonament i qui sap que un barri no és només un conjunt d'edificis. Ha d'assenyalar responsabilitats sense inventar enemics fàcils. I, sobretot, ha d'aconseguir que l'habitatge deixi de semblar un afer privat de qui no el pot pagar i torni a entendre's com un problema de tota la societat.
No parlo de violència. La violència no retornarà la casa a ningú ni construirà la societat que necessitem. Parlo de mobilització, d'organització, de places plenes, de veïns que es coneixen, de preguntes que es repeteixen fins que ja no es poden eludir. Parlo de deixar de sentir vergonya per no arribar a final de mes i començar a exigir explicacions als qui consideren acceptable que això li passi a tanta gent.
Potser per això Sol incomoda. No per les tendes de campanya, que tard o d'hora es retiraran, sinó perquè les persones que hi dormen han deixat d'acceptar una mentida: que la seva angoixa és només seva.
La Maricarmen no és una excepció que ens permeti commoure'ns i continuar endavant. És un advertiment. I seria imperdonable que necessitéssim moltes més Maricarmens per escoltar-lo.
Hi ha un moment en què una societat ha de decidir si vol protegir les persones dels abusos del sistema que ha creat o continuar protegint el sistema de les queixes de les persones. Jo crec que hem arribat a aquest moment. No sé si Sol serà un altre 15M. El que sí que sé és que una casa no pot ser un luxe, i que resignar-nos que ho sigui seria una manera de rendir-nos també en tota la resta.
Joaquim Canadell Casanova
Setembre de 2026
Grups
