Recollim aquí la intervenció de Ramon Bufí, històric consiliari de la JOC i rector de la parròquia de Sant Pere de Roda de Ter, en una de les taules rodones que s'organitzaren a la celebració del Centenari de la JOC que tingué lloc a Montserrat el passat 28 de juny. A la taula, a més a més de Ramon Bufí, intervingueren Fina Faidella, Helena Carrasco i César Martínez. I podeu escoltar-la de nou, sencera, aquí.
Els orígens de la revisió de vida
La JOC, la Joventut Obrera Catòlica, sorgeix als voltants de l’abril del 1925 creada impulsada per Joseph Cardijn i per una bona colla de joves organitzats per ell ja feia alguns anys. Tingué un creixement tan espectacular que pel 10è aniversari s’apleguen 100.000 jocistes a un estadi belga. Dos anys més tard, el 1927 neix la JOC francesa amb un procés semblant.
La Revisió de Vida no s’entén com un pur mètode fred o una tècnica. Vol respondre a grans problemes i reptes. Permeteu, doncs, que parlem breument de l’entorn en el que sorgeix.
Cardijn era un capellà belga, de Brusel·les, estudià al seminari de Malines, un seminari molt sensibilitzat aleshores sobre la qüestió obrera (ho faig notar). L’obsessionaven dos aspectes del món al qual ell pertanyia, el món obrer: els treballadors són víctimes de la seva condició d’assalariats i s’han separat de l’Església a la qual no veuen al seu costat. Els seus companys l’acusen de ser un privilegiat com a capellà.
El seu objectiu és doble: com anunciar l’evangeli als joves treballadors, i com ajudar-los a sortir de la seva situació (ho subratllo).
Visita sindicats, cooperatives, i al 1919 crea, amb uns quants joves treballadors, una agrupació anomenada “Joventut socialista” amb caràcter educatiu i reivindicador (bosses de treball, ajut als aturats), més tard canvien el nom per “Joventut Social catòlica” . Per descomptat, tenen problemes amb la jerarquia i amb els patrons catòlics perquè “sempre protesten”. Els potents sindicats catòlics els volen absorbir. També se’ls queixa la naixent Acció Catòlica perquè els prenen els joves obrers. Són anys de molta tensió tant dins l’església com dins el moviment obrer.
Als segles XVIII i XIX Europa havia passat de ser agrícola i artesanal, amb una important emigració del camp cap a les ciutats, a ser industrial, amb el naixement gradual del que serà el món obrer. Un canvi social molt profund i nou.
En passar d’una societat agrícola a industrial, els nous poders industrials i del capital, concentrats en poques mans, van ocasionar una situació de misèria, explotació i sofriment de la classe obrera i dels pobres d’Europa. És una classe social sense poder, sense formació, sense recursos sanitaris, sense sortides de participació social.
Tot plegat, unit als corrents socialistes i marxistes naixents, amb partits i sindicats, ocasiona una forta presa de consciència i de militància.
La majoria d’aquests corrents neixen hostils a l’Església o fent bandera del seu ateisme, i fan situar l’Església contra ells.
És aquí al mig on neix la Revisió de Vida o el mètode enquesta, partint de les concrecions, fets, que vivien els joves treballadors. Cardijn veu que quan els joves comencen a treballar abandonen la fe (com fan els seus companys quan ell entra al seminari), que els cristians tenen poca presència en la vida social, i que l’Església parteix de grans veritats, de conceptes, de fórmules de fe que no connecten. Cardijn arriba a dir: "En el meu esforç per explicar als laics la seva missió mai he partit de l’església, sinó de la vida dels joves i dels seus problemes".
La Revisió de Vida no començà com la vam conèixer més tard, sinó com a resultat del mètode enquesta que sortia del butlletí de militants per tot Bèlgica; els nois durant la setmana feien l’enquesta a companys seus de treball, recollint dades, i això era el “veure”; tots els del grup presentaven les dades i passaven al jutjar i després a l’actuar. Estem a l’inici d’un mètode revolucionari i pedagògicament únic.
Aquest mètode no surt com un producte elaborat, surt d’una forma lenta i imperceptible, fruit del treball de Cardijn i de molts joves que el van elaborar mirant què passa a la vida, què demana una proposta pastoral organitzada i una resposta pedagògica. Surt de constatacions i preguntes tals com: com realitzar la missió al món obrer, entre els apartats i els pobres, com anunciar l’evangeli en aquest context d’una manera creïble i eficaç. Entendre la Revisió de vida com un “mètode o tècnica pràctica” seria molt reduccionista. Vol respondre a uns interrogants, a uns ambients i reptes molt profunds.
La profunditat de la Revisió de Vida
Repassar tot això aquests dies, i els dos testimonis que hem sentit, m’han ajudat a revisar avui aspectes de la meva vida. Els dos testimonis m’han ajudat a fer-me unes reflexions que us ofereixo humilment i molt subjectivament.
Hi ha multiplicitat de mètodes de treball i educatius: cercles d’estudis, cursos, discussió en grup sobre punts i sobre directrius ja donades, la majoria deductius o amb finalitats ben marcades (penso en cercles d’empresa o en certs partits).
La revisió de vida parteix del concret viscut per una persona, que primer fa mirar el fet amb tota la complexitat, causes i conseqüències, tenint present l’entorn. No es fa teoria, sinó que es parteix de la vida i de fets concrets sobre els que aprofundim, per després contemplar la vida des de l'Evangeli, mirant de no manipular-lo ni i fer-li dir el que jo vull, per acabar amb una acció transformadora. Venim de l’acció i tornem a l’acció havent passat pel judici contemplatiu de l’evangeli. L’essencial del ser jocista és viure aquests passos (això és el que et permet mirar lluny, respondre a preguntes importants com què s’espera de mi...) Com deia Karl Marx: els filòsofs fins ara no han fet més que interpretar el món, el que convé és transformar-lo.
Darrere hi ha les tres veritats de Cardijn: veritat de fe (tesi), veritat d’experiència (antítesi) i veritat de mètode (síntesi).
És més que un mètode, és una manera de viure, de mirar el que passa. Esdevé un estil de vida, una forma de ser tant a casa com al treball, amb els seus riscos si no es fa bé: partir de temes (la revisió de vida ens fa estar atents a la realitat, a les persones, no partir d’idees), jutjar abans de veure els fets, manipular l’evangeli, no concretar al final...
No és l’únic mètode per créixer, n'ni ha infinitat, però fan fer un creixement diferent. La mateixa revisió de vida necessita altres elements de formació: estudi, lectures, contacte amb altres grups ben diferents...
La revisió de vida és un mètode aparentment senzill, apropiat per a tothom, que pot créixer amb el creixement dels que el fan servir, perquè se n’aprèn fent-ne. Educa al compàs de la vida de cada dia. Adaptable i rigorós, però complex; si bades no fas revisió de vida. Ha influït en amplis sectors de la pastoral de l’Església i ha estat adoptat per la majoria de moviments d’acció catòlica, i m’atreviria a dir que va tenir repercussió al mateix Vaticà II.
La seva pedagogia aporta capacitat d’anàlisi, de saber llegir la realitat concreta, dona capacitat d’escoltar, capacita per veure que la vida és molt complexa, omple d’espiritualitat, dona capacitat d’acció i de transformació.
És una pedagogia activa no perquè es fan activitats, sinó perquè sempre reflexiona sobre l’experiència viscuda, sobre allò que és real, centres d’interès, fent apuntar cap el compromís transformador. Educa des de l’acció, en l’acció i per a l’acció.
Tota educació hauria de ser integral i la revisió de vida ho és, no és activista on només compta el que fem, sinó que té en compte l’afectivitat, l’espiritualitat, l’edat, el grup, els valors humans, l’entorn social, la família. Cardijn no concep la contemplació de la vida sense fer-ho des de l’espiritualitat, des de la mirada de Déu.
Educa en el descobriment de Jesús, un Jesús pobre i abocat als pobres, (com deia St. Ireneu: la glòria de Déu és que els pobres visquin), un Jesús que passa per la persecució i la creu, però arribà a la Vida definitiva, per qui la religió no eren actes del temple,.... Venim d’una tradició que no comença avui, que ha passat per grans creients o místics, que ha passat per una església a vegades massa plena d’estructures poc evangèliques, però amb molts grups vius i profundament cristians.
Darrera qualsevol mètode, procés o creixement hi ha una antropologia, una manera de mirar la figura humana: venim d’un temps, segle XIX i principis dels XX, per exemple, on la relació home-natura era de poder sobre ella. D’un temps en què la persona tenia molt d’ésser passiu, de destí marcat. D’un temps en què l’ordre social era totalment jeràrquic i immutable: Papa, rei, nobles poble, servents.
Ha anat sorgint una persona independent, creativa, transformadora, lliure, germana de la natura, interconfessional, intercultural, transcendent, etc. La revisió de vida hi ha ajudat.
