(Mercè Solé) Llegeixo amb inquietud l’article d’avui de l’Antoni Puigverd a La Vanguardia, sobre el tema de la migració, amb el títol “¿El darrer regal de la globalització?”. Amb inquietud, sobretot perquè és una persona a qui respecto i admiro molt pel seu bagatge cultural, per la forma com escriu i també per l’honestedat amb què ha navegat en aquesta tempesta del Procés. Per això em costa estar-hi en desacord.
Puigverd, amb intel·ligència, argumenta que més que amonestar els possibles votants de la Sílvia Orriols n’hauríem d’escoltar el malestar. En això coincideixo, però en canvi em sembla que es queda a mitges quan afirma que el canvi de paisatge humà a Catalunya està relacionat amb gairebé tots els problemes del present, i esmenta l’habitatge, la precarietat laboral, el desbordament dels serveis socials, la densitat urbana, la sobreutilització de parcs i jardins, el sensellarisme, la sensació d’inseguretat i el baix rendiment escolar.
És clar que la immigració forma part de tot això... en formem part per activa o per passiva tots els que vivim a Catalunya. Però el risc de tot plegat és pensar que el fenomen migratori n’és l’únic causant i, més enllà d’això, que hi hagi qui pensi que les persones nouvingudes en són responsables.
Poso un exemple: el problema de l’habitatge està causat únicament per l’increment de la migració? Les polítiques bancàries i financeres, l’especulació, l’abús turístic, l’increment de les llars unipersonals, l’abandó del tema per part de les administracions públiques no hi tenen res a veure? Per no parlar de les dificultats objectives que tenen molts migrants per accedir-hi.
O la qüestió laboral. Estic d’acord que la presència d’una població disposada a treballar per cap preu fa anar a la baixa les condicions laborals de tots. Però una llei d’estrangeria que dificulta extremament l’accés a un permís de treball, l’existència d’empresaris, petits i grans, que s’aprofiten de la situació de la gent que no té papers, l’externalització i fragmentació del mercat laboral, la causen els immigrants o en són víctimes? La reforma laboral que va introduir el PP amb el vistiplau de CiU en el seu moment, que va ser un cop de puny al sindicalisme, no va causar danys en la qualitat i dignitat del treball per a tothom? Els dos treballadors que cada dia moren a Espanya per accident laboral són causats pel fenomen migratori?
Quan, bo i treballant, i segons dades de Càritas, la gent no arriba a fi de mes, no és estrany que els Serveis Socials estiguin desbordats. Tampoc quan la població va envellint i va necessitant més suport. Sobretot quan molts serveis públics bàsics encara no s’han recuperat de les famoses retallades.
La població immigrada és la més exposada a la pobresa, i la més exposada a noves màfies. No sé si tots plegats som gaire conscients que, mentre nosaltres prediquem formalment la democràcia (almenys fins ara), molta gent que arriba fa una immersió en mètodes mafiosos: hi ha qui els ofereix comprar (al mòdic preu de 400 euros) una cita en un organisme públic per fer els seus tràmits; o un matrimoni de conveniència amb algú amb passaport europeu, o... Aquesta mena de pràctiques consoliden la corrupció al nostre sistema i faríem bé tots plegats de revisar quins mecanismes administratius i legals promouen aquesta mena d’abusos. No es pot assolir la regularització d’una manera més fàcil i endreçada?
Estic molt d’acord amb ell que aquesta defensa de la migració no s’ha de fer des del postureig, allò que en diuen “woke” o “bonisme”. Antoni Puigverd subratlla la necessitat de realisme i la distància entre els bonistes i qui realment paga el cost de l’arribada de migrants, que sol ser la classe treballadora.
Jo, que hi estic d’acord, subratllaria també dues coses més:
- L’etiqueta migrant té data de caducitat quan la persona decideix establir-se. Dura poc. Recordo allò del “És català qui viu i treballa a Catalunya”. Doncs això. No pot ser que continuem considerant migrants persones que fa trenta anys que viuen entre nosaltres. Són veïns i veïnes. Un repte per a la cohesió, però Catalunya ha canviat.
- La consciència de classe pot ajudar molt. Ja sé que és un concepte que molts consideren desfasat i que deu escandalitzar molta gent. Però és el que, durant la transició per exemple, ens va fer defensar una sol poble i la seva llengua. I és el que pot ajudar a situar les causes de la pobresa al seu lloc i no damunt les espatlles de l’últim que ha arribat.
I ho dic des de la humilitat que suposa no acabar de trobar com, des de la Pastoral Obrera, connectar millor amb els nouvinguts en la seva diversitat cultural, lingüística i religiosa. Bàsicament perquè no ens passi això de reivindicar els seus drets sense la seva participació, que és el risc que correm.
El món ha canviat. Catalunya també. Té connotacions que ens agraden i d’altres que no. Però no hi ha marxa enrere. Els reptes són majúsculs i les incomoditats per a tots plegats, també. També unes quantes alegries. És llei de vida i ens afecta a tots. Més val no convertir les persones nouvingudes en projectils polítics, sinó treballar per la dignitat de tots i la cohesió social.
