(Jaume Duch) Un dia, un dels deixebles va demanar a Jesús que els ensenya a pregar. Llavors, Ell va presentar als seus amics el tema fonamental de la pregària adreçada amb confiança a Déu Pare. La relació íntima que ell mantenia amb el Pare havia de ser, d’ara endavant, el millor model de pregària, per a tots els cristians. La resposta de Jesús va ser el regal de l’oració del "Pare nostre...”.
Sense la pregària no és possible mantenir la correcta relació amb Déu. Els mestres de la Llei i els fariseus van trobar segurament escandalosa aquella manera d’adreçar-se a Déu. Ells vivien encara en una religiositat que no gosava anomenar Déu ni amb el seu mateix nom.
Una de les necessitats que avui encara experimenten molts cristians és la d'aprendre a pregar com cal, perquè corn diu el P. Guilbert a La prière retrouvée, "quasi sense adonar-nos-en, hem omplert la nostra vida de moltes coses, i calladament l'hem buidat d'altres realitats importants, com la pregària. Hem acabat per viure bastant bé, sense necessitat de pregar".
El cristià ha de pregar, perquè establir relació amb Ell és sempre una gràcia, i no pas una obligació. La dificultat de la pregària està més en el cor del creient, en l’àmbit de la confiança, que no pas en el silenci de Deu. Pregar no és embolicar Déu en les nostres excuses i justificacions, sinó posar-se confiadament en les seves mans. No tinguem pas por que ell estigui adormit, sempre ens escolta i corn que és bo, dona coses bones als qui estima.
La pregària té en compte i parteix normalment de les realitats concretes de la nostra existència, però és l'Esperit qui ens porta fins a l'inesperat i l’inèdit de Déu, que sempre ens sorprèn. L’únic que Jesús va prometre que enviaria als homes és la llum i la força de l'Esperit.
Qui prega correctament no pretén imposar res a Déu, sinó que es faci la seva voluntat que, en últim terme, sabem que és la nostra salvació. Es pot dir que qui prega va passant de manera progressiva de la necessitat a l'amor de Déu. La pregària de petició, ben entesa, edifica l'home: ens fa prendre consciència de les nostres deficiències i dificultats i, alhora, proclama la grandesa i l’omnipotència de l'amor de Deu.
Al creient li toca seguir fent camí amb la certesa de saber que sempre que diu el "Pare Nostre" el Pare l'escolta, perquè és la veu de Jesús la que prega fent servir la nostra veu. No haurem de trucar a cap altra porta, l'amor del Pare ens respon i es benedicció. Val més donar importància a les seves "respostes" que a l'embolic de les nostres aspiracions que preguntem.
