(Mercè Solé) Ha estat un privilegi (i un plaer, tot s’ha de dir!) viatjar a Menorca amb Pepe Rodado per donar a conèixer la Pastoral Obrera (o Pastoral del Treball). Hi vam anar aquesta setmana passada, convidats pel bisbe Gerard Villalonga. I vam tenir ocasió de presentar la Pastoral Obrera als preveres i diaques de l’illa, i també a laics i laiques de Ciutadella i de Maó. Oportunitat d’aprofundir, d’explicar-nos (explicar-ho als altres és sempre un bon exercici per a nosaltres mateixos), de posar-nos al dia, de conèixer el pensament social de l'Església, de contrastar, de sintetitzar... i de pensar a efectes pràctics què significa tot plegat. Hi vam poder desplegar, tant a Ciutadella com a Maó, una exposició que ben aviat s'inaugurarà al Seminari de Barcelona: Rostres i reptes del món obrer avui.
El plantejament per part de la diòcesi em va semblar valent i alhora innovador.
Valent perquè va significar posar al damunt de la taula una realitat, la del treball, que massa sovint vivim de forma dissociada de la nostra espiritualitat cristiana. Anhelem, sembla, desconnectar de feines de vegades feixugues (molt feixugues i precàries, per a massa persones) i abordem l’espiritualitat com un oasi. Però justament la pastoral obrera el que pretén és el contrari: llegir el pas de Déu pel nostre entorn laboral i quotidià, sense defugir el patiment que hi trobem en nosaltres o en els nostres companys.
Si posem la nostra atenció en les persones (companys, caps, clients, proveïdors, usuaris) que ens envolten i allò que els passa, descobrirem que la nostra manera de viure a la feina és un repte per transmetre’ls l’Evangeli de Jesús. Perquè la feina, com tot en la vida quotidiana, és terra de missió, un lloc on a través de la relació amb els altres, acabem tots plegats reconeixent l’Altre. El nostre fer de cada dia ens exigeix coherència, perquè de xerrameca tots n’estem tips. Es tracta d’unificar allò que creiem, que diem, que fem, que som. La qualitat i gratuïtat de les nostres relacions, sempre amb molt de respecte per als altres, permeten compartir el nostre sentit de la vida. És una forma de posar llavors. Dels fruits, se n’ocupa l’Esperit.
Una altra conseqüència és que, per poc que observem el que passa a les feines i als barris, ens sentim cridats a transformar els trets personals i col·lectius que causen el patiment que veiem i a valorar millor el sentit comunitari, tant de l’Església com de la societat. Analitzem les conseqüències de les estructures laborals i socials per intentar incidir en les causes. Des de la humilitat que comporta saber les nostres limitacions, la llibertat de comprometre’ns allà on ens sentim cridats a fer-ho i l’esperança de contribuir a fer un món més acollidor.
I innovador perquè la diòcesi de Menorca es proposa abordar totes aquestes qüestions des de parròquies i comunitats, no des de moviments especialitzats. És una bona manera d’aplicar allò que, fa trenta anys, ja deia el document aprovat pels bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, La Pastoral Obrera de tota l’Església.
La trobada finalitzà amb una anàlisi dels reptes socials que condicionen la vida de les persones a Menorca: la formació professional del joves, l'escassetat de l'habitatge, els efectes de la llei d'estrangeria, que deixen en la marginació moltes persones i generen economia submergida, i l'excessiva burocratització, a banda d'un sistema econòmic basat excessivament en un turisme que sempre esdevé una amenaça per al patrimoni natural de l'illa i que genera una ocupació de molt baixa qualitat i abusiva.
Moltes gràcies, Església de Menorca!
