Parlar amb esperança de l'habitatge

(Mercè Solé) Una cinquantena de persones ens vam reunir el passat dissabte, 22 de febrer, a Ciutat Meridiana, tristament coneguda en els moments més durs dels desnonaments, com a “Villa Desahucio”. Ens vam trobar al Centre Cruïlla, un centre educatiu per a joves promogut per la parròquia de Sant Bernat de Claravall

Des de la Pastoral Obrera de Catalunya vam voler centrar aquestes jornades d’estudi en els nostres barris obrers, i començar abordant el complex problema de l’habitatge, que impedeix als joves emancipar-se, que aboca als marges multitud de famílies que es veuen desnonades, que expulsa la gent del seu propi barri i que manté en la pobresa molts treballadors i treballadores, que veuen que una gran part dels seus ingressos va destinada a un dret bàsic com és el de l’habitatge. 

No hi ha diners? Sí que n’hi ha. Contemplem una gran desigualtat i l’enriquiment d’uns quants amb l’especulació i el canvi d’ús de molts habitatges. No hi ha habitatges? Sí que n’hi ha. N’hi ha molts de buits. Només a Ciutat Meridiana n’hi ha un centenar, propietat de la Sareb, tancats amb pany i clau. La mirada pública, distorsionada per alguns partits polítics, assenyala i demonitza l’ocupació, sense distingir la que és pròpia de màfies de la dels veïns que es mantenen a casa seva pendents de regularitzar la seva situació i amb una total incertesa respecte al seu futur.

Dissabte vam voler abordar totes aquestes qüestions des de l’experiència:  la de la lluita dels veïns de Ciutat Meridiana, presidits per Filiberto Bravo i la de La Balma, que forma part de la cooperativa Sostre Cívic i que ens va explicar Marta Moya. I, també, la de l’experiència de govern de Javier Madrazo, que va fer de l’habitatge la seva prioritat política i va aconseguir incrementar considerablement el parc públic de vivenda. L’esperança, doncs, va presidir la trobada, una esperança nascuda de l’experiència de solidaritat, d’expertesa política i de voluntat transformadora.

Aquí podeu seguir la taula rodona i aquí les paraules de Javier Madrazo. Us recomanem vivament que les escolteu. Van ser una mostra de concreció, novetat i esperança.

Us deixo amb les paraules de Jordi Carrasco, president de la JOC Nacional de Catalunya i les Illes, que va cloure la jornada amb un gest públic al carrer amb casetes retallables (menys públicament del previst, perquè la pluja ens va visitar).

Hola a tothom,

Gràcies per ser aquí, per la vostra implicació i per les ganes de construir juntes un món més just. Avui hem vingut a parlar d'habitatge, sí, però sobretot hem vingut a escoltar-nos, a compartir lluites i a encendre petites espurnes d'esperança. Les casetes retallables que veieu aquí no són només decoració: ens recorden que una llar no és només un sostre, és un lloc on sentir-se segur, estimat, part d'una comunitat. I, malauradament, no sempre és fàcil per a tothom.

Durant el matí hem escoltat paraules que ens remouen. Hem parlat de com costa arribar a final de mes quan el lloguer s'endú més de mig sou, de la por quan arriba una carta de desnonament i de l'angoixa de no saber on aniràs a dormir. Però també hem escoltat alguna història que anima i dades que ens han fet obrir els ulls:

En Javier ens ha contextualitzat la situació́ de l'habitatge a Espanya. Fins al 2008, pràcticament no hi havia restriccions per comprar o demanar préstecs. Els bancs no van fer la seva feina, facilitant l'endeutament de moltes famílies. Ens ha recordat que el mercat no pot resoldre el problema d'accés a l'habitatge i que gairebé ningú s’atreveix a dir-ho clarament. La Constitució Espanyola (article 47) no només reconeix el dret a un habitatge digne, sinó que prohibeix explícitament l’especulació. Malgrat això, l’habitatge s’ha tractat més com una política econòmica que no pas com una política social.

A nivell europeu, la mitjana d’habitatge públic és del 9%; a Espanya només arriba al 3,3%, mentre que a Viena puja fins al 75%. Aquesta diferència no és casual: reflecteix prioritats polítiques. El Javier ha preguntat: "S'ha convertit l'habitatge en un mecanisme d'exclusió de les classes populars? És això el que es buscava?" Són qüestions que ens interpel·len directament.

Malgrat aquest panorama, alguna cosa comença a canviar. La llei 12/2023 introdueix alguns avanços per regular els lloguers i millorar l’accés a l’habitatge. A més, el Banc Central Europeu ha advertit Espanya que l’"excés de rentisme" està posant en risc l’economia, mentre que el Banc d'Espanya ha suggerit establir topalls al lloguer per fer l'habitatge més assequible. De fet, fa poc, una sentència del Tribunal Constitucional (gener de 2025) ha avalat la possibilitat de regular els preus en zones tensionades.

Hem vist com en els darrers 10 anys el preu de l’habitatge a Barcelona ha pujat un 70%, mentre els sous no han crescut a aquest ritme. Segons la Unió Europea, es recomana destinar un màxim del 35% del sou a l'habitatge, però un 20% de les famílies hi destinen fins al 70%, afectant especialment els joves que veuen l’emancipació com un impossible.

Hem parlat dels marges i la perifèria, de com barris com Ciutat Meridiana, sovint oblidats, esdevenen un jaciment de desigualtats . A Ciutat Meridiana, en Filiberto ha compartit com hi havia fins a 12 immobiliàries i, en alguns casos, 30 o 40 persones vivint en un sol pis. Un 30% dels habitatges són propietat de bancs. Durant l’època amb més desnonaments, n’hi havia fins a 12 al dia, amb dispositius policials de fins a 100 agents.

La Marta ens ha aportat una mirada d’esperança però també de realisme: ha parlat d’iniciatives per fer l’accés a l’habitatge una mica més assequible i de com es pot construir comunitat des de zero per superar l’individualisme. Però ha deixat clar que les solucions actuals són insuficients: s’ha anunciat que hi haurà 2 o 3 lloguers de sòl públic nous quan, només al Poblenou, en caldrien 22.

Hi ha alguns projectes i iniciatives que van agafant força i forma com la lluita incansable de la avv de ciutat Meridiana. Com el de les cooperatives d'habitatge, poc a poc més assequibles. També el projecte de pisos de Cruïlla que busca pisos, locals, parròquies on puguin allotjar-se joves sense llar. Si algú sap d'algun lloc, local... Que ho digui i en parlem

Que això no quedi aquí. Que ens enduguem aquesta empenta a casa, a la feina, al barri. Que ens truquem, ens busquem i ens donem un cop de mà quan calgui. La lluita per un habitatge digne és llarga, però cada petit pas compta. 

Gràcies per ser-hi. Gràcies per no rendir-vos. Seguim caminant plegats!