(Alfons Palacios) Dissabte, 28 de juny vaig anar a Montserrat. La Joventut Obrera Cristiana, la JOC, celebrava el centenari al Monestir. Data marcada al calendari des de què ho vaig saber, feia uns quants mesos. No em proposo fer un resum o reportatge de la trobada a Montserrat, segur que hi ha qui ho pot fer millor. Deixeu-me que ho porti a un punt més emotiu i personal, vivencial.
Dins de la bogeria de final de curs i amb un bon grapat d’exàmens per corregir i caps de setmana plens d’activitat, reconec que no hi vaig pensar massa abans, hi anava com a un nou acte de militància, molts anys després, com un deure que tenia com a militant o ex-militant de la JOC-JOBAC, com una nova Festa de l’Acció a final de curs en un dels nostres barris. Hi anava sense cap expectativa i, encara més, perquè per raons diverses érem pocs els militants de Mataró que hi pujàvem.
Tot va canviar en arribar a l’esplanada del Monestir. Un canvi, d’entrada, més emocional i emotiu que reflexiu. Hi havia allà dos o tres centenars de militants fent cua per acreditar-se, grups de joves cantant les nostres cançons que només eren al meu record, salutacions i abraçades a companyes i companys que ens vam reconèixer i que no ens vèiem des de feia trenta anys, cares que eren familiars però a les quals no encertaves a posar nom, ni lloc, ni moments. Tanmateix era molt clar el que ens aplegava a ser allà plegats.
Després de l’impacte emocional, un matí d’impacte més reflexiu. El que ens aplegava als que érem allà era una etapa i una militància que ha marcat profundament les nostres vides, una vida que no puc comprendre i que és conseqüència d’aquesta militància a la meva joventut. Ser conscient com ha impregnat el que soc, el que som, cada moment i cada acció tots aquests anys. Ser militant de la JOC-JOBAC marca per sempre. I al llarg de les taules rodones que et portaven al passat, al present i al futur, la sensació de ser un estil d’Església. Darrerament he tingut gent propera vinculada a moviments com Effetá. Són molts joves. No soc ningú per jutjar ningú i només ho miro com un fenomen que fa gran l’Església, però no puc evitar mirar-lo amb recel. Perquè, potser injustament, penso que potencia sobretot el canvi personal a través d’un camí massa emocional i místic i no el canvi social.
Comento això perquè el que sortia dels meus records i reflexions, el que sortia del que es parlava a les taules rodones és que la nostra mística sempre ha estat el canvi col·lectiu, el canvi en les condicions de vida dels joves i la gent que ens envolta, la nostra mística sempre acaba en acció col·lectiva, en canviar i fer un món millor. El punt clau de la militància a la JOC-JOBAC és la Revisió de Vida, que fa Veure amb profunditat el que passa al nostre costat i dins nostre, per Jutjar a la llum de l’Evangeli i per acabar actuant, transformant, no només a nosaltres mateixos sinó al món i a la gent que conviu amb nosaltres.
Personalment vaig agrair molt la presència entre el públic de les taules rodones on vaig ser de l’arquebisbe Joan-Enric Vives. Vaig agrair molt les seves paraules i les de l’Abat de Montserrat al començament de la Missa. M’ajuda a pensar que l’espiritualitat de la Pastoral Obrera continua sent valorada com a part de l’Església catalana. Al menys valorada, ja no demano que potenciada. En aquest sentit la jornada també crec que va tenir un to agredolç: massa caps canosos; celebràven el que havia estat la JOC però conscients del paper més petit i menys rellevant que té actualment. La consciència que els actuals militants de la JOC ho tenen més difícil i estan més sols, i que el que podem representar té actualment un paper força més petit a la nostra Església.
Hem perdut molts dels joves als quals arribàvem; som lluny de joves d’avui que són com érem nosaltres trenta, quaranta anys enrere. Potser ni nosaltres militaríem ara a la JOC. La diada del centenari va acabar amb una missa esplèndida, amb una basílica plena. No sé si és massa cristià sentir-se orgullós però jo em vaig sentir orgullós de la JOC i d’haver militat a la JOC-JOBAC tants anys i enormement agraït del que m’ha ajudat a ser com a persona. Cent anys sent joves.
