Moltes gràcies, moviments especialitzats, i món obrer

(Oriol Xirinachs) «On hi ha hagut foc, sempre hi queda caliu», diu la dita; i és ben cert en el cas dels companys mossens que hem estat en barris obrers, en els moviments especialitzats, o en el mon del treball, i ara estem vivint a la residència dels capellans jubilats.

Aquest caliu, quan ja no podem tenir una vida activa com altres temps, es manté i es concreta en una colla de fets. D’entrada, estem considerats com a grup en moltes ocasions, davant actituds, comportaments o sensibilitats sobre fets i maneres que es donen en la vida de la residència. Sovint pot passar que en una resposta individual es prengui com a comuna del grup. Ens honora! Sí que hem tingut alguna intervenció com a grup, però poques. Estem doncs "etiquetats"’, però no sempre negativament. Des de la direcció reconeixen i agraeixen la nostra actitud de participació i de diàleg.

Les prioritats i nivell de participació en les coses de la vida i funcionament de la casa solen ser majors que la d’aquells que hi viuen més passivament, i en alguns casos amb exigències pròpies del qui sempre ha manat i ha estat servit. Sense que sigui una cosa exclusiva del grup, solem tenir una relació més planera i confiada amb el personal treballador que la resta de companys, i fins i tot major que amb aquests, que és mes formal i monotemàtica.

Ja sé que una flor no fa estiu, però dues anècdotes personals posen de manifest tot això. Són aquestes. En una ocasió en sortir jo de bon matí per anar a la entitat que atén els sensesostre, amb esmorzar, roba i dutxa, em vaig creuar amb un company que havia tingut una certa responsabilitat diocesana. En preguntar-me on anava tan de matí i explicar-li-ho, em preguntà: «vas a dir-los missa?» Com si la nostra feina fos només aquesta. En una altra ocasió, estant al menjador, uns treballadors, per necessitat del seu treball, tenien una porta oberta i passava corrent d’aire. El mateix company d'abans, dirigint-se a mi, volia que anés a tancar la porta. Jo li vaig respondre que estaven treballant per a nosaltres, hi va insistir novament i jo amb la mateixa resposta. Aleshores, la seva va ser: «ja et surt la vena obrera!». Ja ho diu tot! I jo satisfet!

Tot això no ho entenc pas com a motiu per posar-nos medalles. Hi ha companys d’una santedat gran i sincera. Les coses que remarco són dues. D’una banda aquest món tan tancat en què hem estat educats i que hem viscut en la nostra església. I per altra, i aquest és el motiu principal al qual vull arriba,r és al profund i sincer agraïment a tot el que hem rebut dels laics i laiques amb els qui hem compartit les nostres vides en els grups i moviments, i dels qui tant hem pogut aprendre.

Moltes gràcies!!