(Mercè Solé) M’ha fet il·lusió que els organitzadors de la Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya haguessin inclòs Arizmendiarrieta. El milagro de Mondragón entre les pel·lícules que seran presentades arreu de Catalunya. Bàsicament perquè el testimoni de José M. Arizmendiarrieta, l’impulsor de les cooperatives de Mondragón, mostra bé que l’espiritualitat i l’ètica no funcionen en compartiments estancs, sinó que es reforcen mútuament en la recerca del bé comú i del sentit comunitari, tant des d’un punt de vista eclesial com social.
Aquesta percepció contrasta amb l’espiritualitat que omple esglésies i que es promou des de moltes altes instàncies, una espiritualitat molt individualista, molt emotiva, i poc encarnada en la realitat social, allunyada del pensament social de l’Església. Proposar formes factibles de posar la persona al centre d’interès i no el diner demostra creativitat, caràcter i perseverança.
El grup de Mondragon aplega avui 264 empreses i dona feina a 80.000 treballadors. Ha passat alts i baixos, i m’imagino que múltiples contradiccions, però ha estat capaç de crear indústria, finançament, recerca, pensament, formació, protecció social... Una xarxa que s’ajuda mútuament en cas de necessitat, unes decisions que ho són dels socis que hi treballen i no d’anònims fons d’inversions, un sistema democràtic de participació, uns beneficis que es reinverteixen en les mateixes empreses, unes escales salarials que no superen el ventall d’1- 6 (el ventall de les empreses de l’IBEX-35 és d’1-86, i als EUA pot ser d’1-400!). Una forma de crear riquesa, arrelament al territori, cohesió social, ocupació de qualitat. És possible que hi hagi disfuncions, que baixi en alguns casos el nombre de socis en relació al nombre d’empleats, però malgrat tot el model és significativament més igualitari i beneficiós per al conjunt que el capitalisme pur i dur. Per mostra, l’experiència de RDM de Castellbisbal, que va acabar en mans d’un fons d’inversió que ha valorat tancar l’empresa, no pas perquè fos deficitària sinó senzillament perquè vendre’s el terreny on s’ubica els és més rendible. Encara que deixin un munt de famílies al carrer.
L’experiència cooperativista també ha estat i continua sent important a Catalunya (amb 125 anys d’història), i vinculada en gran part també a la mateixa espiritualitat. No és casualitat que el primer Director General de Cooperatives fos Josep Castaño, que fou militant de la JOC (i relator de la història del moviment) ni tampoc que Càritas de Barcelona, els anys 80, promogués unes quantes cooperatives que van donar feina a moltes dones per atendre gent gran i que avui s’han integrat a Suara, una cooperativa de dimensions considerables.
El repte cooperativista continua en peu, perquè hi ha necessitats no resoltes on la implicació decidida d’una quanta gent pot obrir camí: el tema agrari, el tema de l’habitatge, dels serveis, del treball, del consum... Té alguns enemics: ha de competir per exemple amb multinacionals que paguen baixos salaris i que en les licitacions abarateixen preus. Va contracorrent: no permet guanys ràpids, necessita un sentit comunitari i de futur i una corresponsabilitat i participació que sempre costa. Però forma i capacita la gent, promou la creativitat, reverteix el benefici en el conjunt... Un dels fundadors del grup Mondragon, a la pel·lícula, diu que abans que muntar cooperatives, cal formar cooperativistes. I té raó.
Per acabar, una frase de José M. Arizmendiarrieta: cal crear i no posseir; actuar i no guanyar; progressar i no dominar. O bé: cal socialitzar el saber per democratitzar el poder.
Doncs això.
