(Mercè Solé) Ahir vaig tenir ocasió de veure la pel·lícula Los Domingos dins de la magnífica iniciativa associativa de Cinebaix, a Sant Feliu de Llobregat, amb l’al·licient de la presència de la directora Alauda Ruiz de Azúa per al debat posterior.
Sala plena de gom a gom. Aplaudiments al final. Crec que la pel·lícula ens va captivar tots, perquè realment és excel·lent i, com es va dir repetidament al llarg de la presentació i del debat, té moltes capes. L’argument és senzill: la sorprenent (o no) vocació monàstica d’una noieta, posa en relleu la fragilitat de les relacions familiars i de fet del sentit de la vida i de l’estimació per als seus membres. La seva delicada aproximació al fet religiós anava va al fons i no em va grinyolar gens, tot i que l’expressió tan emocional que pren en cert moment no és pas la meva, encara que l’he sentida sovint en el context cristià. Jo no he viscut pas el seguiment de Jesús com un enamorament. Mai.
En el debat la directora va centrar la qüestió, no pas tant en el fet religiós, sinó en el familiar. Va comentar que anys enrere va tenir ocasió d’observar l’impacte en família i amics de l’entrada d’una companya en una institució religiosa, que li va plantejar molts interrogants. Encuriosida pel tema, va constatar que aquesta mena d’opcions sol generar molt de patiment al seu voltant. No sempre s’entén el fet religiós, i la sospita de manipulació i sectarisme, sobretot en situacions de vulnerabilitat, sempre hi és. I més en el context de desprestigi institucional de l’Església.
De fet, en la majoria d’intervencions que es van fer, es notava no només distància respecte a la qüestió religiosa i cristiana en particular, sinó un cert prejudici. Es contraposava l’amor a Déu, a l’amor a les persones, com si un fos ideal i perfecte perquè no toca de peus a terra, i l’altre imperfecte justament perquè és real. De fet les relacions familiars que descriu la pel·lícula estan lluny de ser idíl·liques. El meu veí de seient, que entén l’eusquera, em va fer adonar de la lletra de la cançó Aitormena, que tanca la pel·lícula, i que es mou en aquesta mena d’escepticisme general respecte a la durada de l’amor.
Em vaig quedar amb les ganes de dir que el Déu en qui jo crec es manifesta sobretot a través de l’amor imperfecte entre les persones, encara que em sembla que aquesta no era la tesi de la directora. De la mateixa manera que sempre pots tenir el dubte de si la teva fe és en realitat una fugida o respon a una fragilitat profunda digna d’alimentar uns quants psicòlegs, però amb els anys vas intuint que Déu sorgeix d’entre totes les esquerdes que tens, les bones i les dolentes.
Crec que una altra lectura interessant, que no va sortir, seria la del contrast entre la solidesa monàstica (austeritat, fe, compromís de per vida) i la liqüefacció i banalitat de l’entorn. O la qüestió, constitutiva en l’Evangeli, crec, de la centralitat dels pobres en l’amor de Déu. Però això seria una altra pel·lícula.
