(Mercè Solé) Divendres va morir en Josep Sánchez Bosch, amb 90 anys. No recordo quan el vaig conèixer. Seria en alguna de les Jornades Generals de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), el 12 d’octubre, a què molts joves anàvem amb entusiasme. Més endavant vam coincidir al Consell Pastoral Diocesà en temps del Dr. Jubany. Ell hi participava, junt amb en Manel Andreu, en representació de l’ACO i servidora, en nom de la Jobac, moviment de joves. No sé gaire per què, el grupet que formàvem part de la Pastoral Obrera, on hi havia membres de la JOC, de la GOAC i de diverses parròquies i congregacions, ens vam entendre molt bé per fer feina i vam forjar una amistat que encara perdura.
Vaig quedar impressionada amb en Josep. Era una persona més aviat discreta, que desprenia una gran bonhomia i que, als meus ulls, tenia un currículum impressionant. De fet sí que era discret, però tenia una gran determinació que el va portar junt amb la Lourdes, la seva companya, a prendre decisions ben generoses.
Va néixer (el 1932) i créixer a Barcelona. Va començar a treballar com a aprenent amb 14 anys, a l’Elizalde, una empresa que fabricava motors d’avió. La jornada laboral era de 50 hores -i va continuar-sent-ho durant molts anys. Allà va aprendre l’ofici de fresador, el qui manipula i posa a punt la maquinària que fabrica determinades peces. I allà també va fer amics que el van conduir al muntanyisme i a l’escalada, i va conèixer-hi la JOC, on de seguida es va enganxar. Va anar canviant d’empresa per millorar les condicions laborals, i l’any 1958 va casar-se amb Lourdes Burzón, que era militant de la branca femenina de la JOC. Tots dos van instal·lar-se a casa dels pares d’en Josep: la dificultat per accedir a un habitatge no és nova.
Al cap de tres anys, van poder independitzar-se dels pares i van anar a viure a un pis de 34 m2 a la Verneda. Va ser aleshores que tots dos van decidir entrar a l’ACO. Ben aviat van entrar en contacte amb uns militants de l’ACO Suïssa, que els van expressar la seva preocupació per la situació dels emigrants espanyols que s’anaven instal·lant en aquest país. Després d’un contacte previ per conèixer bé els tràmits per obtenir permís de treball i per buscar feina, el 1962 en Josep deixa la seva feina, aleshores a La Maquinista, i s’instal·la amb la Lourdes a Suïssa, a casa d’uns militants que formen part de l’ACO i del Moviment Mundial de Treballadors Cristians.
Revisió sanitària, aprenentatge de la llengua, recerca d’habitatge... Contactes amb l’Abbé Maréchal, personatge clau per a la fundació de l’ACO a Barcelona, i sobretot, la llibertat de no viure en una dictadura. Possibilitats de sindicar-se, on en Josep es comprometrà ben aviat, disponibilitat de llibres que a Espanya estan censurats... Un any més tard de la seva arribada aconsegueixen un habitatge dins d’un barracó: onze metres quadrats. Allà neix el seu primer fill, en Sebastià. Més endavant van poder canviar a un espai de dotze metres quadrats. Fins que el 1965 van obtenir del sindicat un pis de dues peces a Ginebra. Allà va néixer la seva filla, la Marta. Van ser anys de reivindicacions per les condicions en què vivien els immigrants espanyols, de formació, de treball sindical... Fins que el 1968 decideixen tornar a Catalunya.
Aleshores comença una etapa no menys creativa per a en Josep. Comença a treballar com a modelista en una cooperativa, cosa que representa un doble esforç. D’una banda, el de treballar en condicions laborals molt modestes i en no gaire bones condicions, i de l’altra el de promoure l’esperit cooperativista i simultàniament convertir en rendible l’empresa. Una tasca gens fàcil. Però hi va ser fins a la seva jubilació, o més aviat prejubilació, perquè la cooperativa els anys 90 es va trobar amb grans dificultats per la crisi i també per la incidència de noves tecnologies en el seu sector, que exigien inversions milionàries i canvis de personal.
L’any 1979, a les primeres eleccions municipals, en Josep forma part de les llistes del PSUC com a independent. Va formar part del primer govern democràtic de Sant Just Desvern, el lloc on finalment s’havia instal·lat. Aleshores comença una altra etapa: posar ordre a un municipi on, com a tots, la rutina de la dictadura havia fet estralls, i dotar els joves, que en aquell moment començaven a viure intensament l’atur, d’instruments que els ajudessin a trobar feina. Recordo com en parlava dels seus esforços perquè justament els que tenien més dificultats poguessin tirar endavant.
Després en Josep va ser president de l’ACO, i aquí vam compartir l’espai del comitè general, perquè aleshores jo ja era a l’ACO i hi tenia responsabilitats. També, dins del moviment, va mantenir durant molt de temps la coordinació amb el Moviment Mundial de Treballadors Cristians.
En la seva vida més personal, en Josep i la Lourdes han mostrat sempre aquesta mateixa lucidesa i determinació que tant han marcat la militància d’en Josep: en un cert moment van decidir marxar en un equipament per a gent gran i amb serveis comuns. Més endavant, han optat per viure ja en una residència, conscients de les atencions que fan falta al final de la vida.
Admiro d’en Josep (i de la Lourdes) la seva capacitat d’embolicar-se, si es pot dir així, en temes ben difícils i incerts, en lloc de buscar seguretats. Així va ser l’experiència de migració a Suïssa, així va ser fer-se càrrec d’una cooperativa, així va ser fer política a favor dels joves. No ha estat una militància de cridar consignes, sinó d’una creativitat, confiança i generositat que ha abastat tota la vida. En en Josep es compleix allò del gra de mostassa (Mc 4,30). Gràcies per permetre’ns ajocar-nos a les teves branques!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.