(Mercè Solé) Dins de la molt bona feina que es du a terme a la Direcció General d’Afers Religiosos, figura l’elaboració de diverses guies pràctiques per al respecte a la diversitat de creences. Són publicacions senzilles, ben editades i ben argumentades, que ajuden a clarificar qüestions sobre les quals solen faltar-nos coneixements legals, reflexió i punts de referència. El passat 19 de desembre es presentà la Guia per al respecte a la diversitat de creences en els serveis socials especialitzats a Catalunya. Poca broma, perquè afecta per exemple els equipaments residencials i els centres de dia per a gent gran, infants, persones amb discapacitat, etc. La qüestió de l’alimentació, del vestir, dels símbols, dels ritus, de les celebracions, dels vincles, de l’acompanyament espiritual, i un llarg etcètera hi apareixen tant pel que fa als usuaris d’aquests serveis com als treballadors, i com a les pròpies institucions socials, que sovint tenen origen religiós. I és que, com es va remarcar en la presentació, aquesta dimensió religiosa que sovint en els protocols socials s’ignora, té en comú que afecta especialment les persones més vulnerables. Perquè és en la vulnerabilitat quan solem recórrer especialment a la nostra fe. No tant, com podria semblar, com a analgèsic, sinó perquè toquem fons i és aleshores quan apareixen les grans preguntes, perquè la fragilitat forma part de la nostra constitució humana.
A banda dels tècnics diversos que van intervenir en la presentació, vam poder escoltar una excel·lent ponència de la filòsofa Begoña Roman -que estaria molt bé que publiquessin- de la qual em van impactar alguns aspectes.
En primer lloc, la diferència i relació entre idea i creença. Va començar citant una frase d’Ortega y Gasset (“Las ideas se tienen; en las creencias se está”), per tal de posar en relleu que una anàlisi exclusivament racional i individualista de la realitat és insuficient per comprendre un fenomen col·lectiu que abasta moltes altres dimensions de la persona. Una observació rellevant en un moment en què sovint raó i emoció es polaritzen i s’exclouen mútuament, quan de fet idees i creences formen part, d’un bagatge humà que no es pot compartimentar ni tallar amb un bisturí.
Begoña Roman reclamava que a la reconeguda dimensió humana bio-psico-social, s’hi afegís la dimensió espiritual, que és la que dota de sentit la resta. Un sentit que el món occidental tendim a ignorar, i que fa referència a la forma de viure i entendre la pròpia existència, a partir de la cultura, de la pròpia reflexió, de la llibertat, de l’esperança. Que s’inclou en un corrent comunitari. I tot plegat es manifesta no tant en grans esdeveniments, sinó en la vida quotidiana.
Els Serveis socials s’encaminen a promoure la fortalesa de les persones. Una fortalesa que té un fort component de fe i confiança, i d’esperança. Tot plegat necessita de la interioritat, que és molt més que la intimitat, deia Begoña Roman. La nostra societat ha anat segrestant l’espai de la interioritat, un espai que segons sant Agustí, està habitat per la veritat. Roman va recordar una frase de Nietzsche: “Qui té un perquè per viure, pot suportar qualsevol com”, una frase citada per Viktor Frankl arran de la seva estada en un camp de concentració. No cal dir que en un sistema com és el dels Serveis Socials encaminat a enfortir i a desvetllar totes les qualitats de les persones, l’espiritualitat no és una qüestió banal, per no parlar del suport mutu i dels vincles establerts amb la pròpia comunitat. .
Al sentit es contraposen el desordre, el soroll, l’atrafegament, l’acceleració, el caos, la buidor... marca de la casa en la nostra societat actual. Gosar reconèixer i explicitar l’espiritualitat, en la seva diversitat, és un bon pas dins les institucions. Cal fer-ho amb respecte, cal observar uns límits, cal deixar-li espai.
Totes aquestes qüestions crec que són molt pertinents quan ens plantegem transmetre l’Evangeli. Sovint no ens atrevim a explicitar la nostra fe o a tocar alguns temes. Creiem que amb un testimoni (que sol poder interpretar-se de moltes maneres si nosaltres no expliquem el sentit que hi vivim) ja n’hi ha prou, com si en aquest espai tan divers i sovint superficial en què l’espiritualitat s’ignora i la religió té connotacions negatives, fos fàcil lligar de forma natural l’experiència viscuda o observada amb l’Evangeli. O, quan treballem amb persones especialment vulnerables, els oferim molts recursos, però no solem comptar amb els que tenen a veure amb les seves creences. Sempre ens és més fàcil donar “coses” que donar sentit.
