(Mercè Solé) Dos noms de dona. De la Rosalia en parla tothom. De la Grego, en parlem uns quants. Però no els poso junts amb l’afany de contraposar-los, sinó perquè em sembla que es complementen molt bé.
He escoltat amb interès el disc de la Rosalia, tan sofisticat, tan tècnic i amb un rerefons molt estudiat. Ja he rebut saberuts anàlisis fins i tot teològics tant de la música com de la lletra de les seves cançons. A mi m’admira la seva capacitat de posar desacomplexadament damunt la taula l’espiritualitat i la fe, uns termes com a mínim ignorats en la nostra cultura occidental europea, per no dir menyspreats. En aquest sentit m’agrada molt la carta oberta que li ha escrit el bisbe Xabier, del bisbat de Sant Feliu.
La vida de la Grego, que vam agrair divendres passat al tanatori de Santa Coloma de Gramenet, ha estat una encarnació de la fe en Jesucrist, mostrada d’una manera molt diferent. La Grego va arribar ben petita a Santa Coloma i va viure molts anys al barri del Singuerlin. La seva generació, treballadora, va lluitar molt pels drets de les persones. Drets polítics i drets socials, al barri i a tot arreu. La llista d’entitats en què va participar activament la Grego, en què va militar segons la terminologia dels nostres moviments, resultava inacabable. I no només es tractava de la defensa dels drets de les persones, sinó pròpiament de tenir cura dels més febles. Tot això amb molta senzillesa, amb el testimoni de la seva dedicació, de la seva estimació, de la seva presència, bo i sent conscient que hi ha realitats dures que s’han d’acompanyar però que no sempre es poden redreçar. La Grego ho va fer des de ben jove, al moviment de joves i sobretot a la GOAC (Germandat Obrera d’Acció Catòlica), on es va formar, va trobar suport i es va mantenir en la lucidesa enmig de les mil-i-unes batalles. La seva vida va esdevenir llum i estimació per a molta gent, coneguda i desconeguda. Una llum tan brillant com la que promou la Rosalia, però una llum que es capta sobretot en la proximitat, en la solidaritat, en l’amistat senzilla, en l’estimació, en el dolor, en la lluita compartida. Amb el do, no només de la voluntat, sinó amb l’autenticitat del compromís vital.
Al final la llum no és només la sobtada descoberta i fascinació que enamora, com diu la Rosalia amb raó, sinó que hi és sobretot en la constància, la coherència i la discreció de la vida senzilla. Sense estalviar-nos les dificultats. I, ai, em temo que és més fàcil descobrir-la des d’un despullament que permeti arribar a l’essencial, fer costat a la gent que pateix i a sentir-nos estimats malgrat els nostres múltiples bonys i forats.
