(Jordi Carrasco i Sofia Osorio) El 28 de juny va ser la gran celebració final d’un cúmul d’esforços, d’il·lusions i de records. No es podria explicar com ho vam viure sense explicar com va començar tot.
Aquesta celebració comença molts mesos abans, a l’inici de curs, quan la Mercè Solé s’apropa al comitè de la JOC i ens diu: “He tingut una idea, no sé què us sembla, però aprofitant el mil·lenari podem intentar celebrar el centenari de la JOC a Montserrat”.
Això va suposar el tret de sortida per a una gran història. Recordo com d’entrada només vèiem les nostres febleses, la nostra falta d’experiència i de recursos. Finalment, vam acceptar la proposta, amb molta il·lusió, però amb molta reticència i sent molt conscients que necessitaríem ajuda.
Així vam començar a convocar reunions obertes a tothom qui volgués participar, exmilitants, militants d’altres moviments, amics o companys de lluites, en definitiva oberts a tothom qui coneixia la JOC i volgués col·laborar en el seu centenari. Encara recordo aquella primera reunió on ens vam desanimar una mica, ja que pensàvem que vindria molta gent i vam ser “només” set persones. Això va afegir encara més vertigen. No obstant això, les ganes de voler celebrar tots junts ens va impulsar per continuar endavant.
A les següents reunions sí que van començar a participar més exmilitants i el fet no ser massa gent ens va permetre gaudir de la seva vivència a la JOC. Escoltar aquests testimoniatges que només portaven agraïment, estimació i bons records ens va ajudar a entendre millor la magnitud d’aquesta celebració. Volíem que fos un moment de retrobada, una acció de gràcies per tots aquests moments i un crit en el silenci actual en què la JOC encara és viva.
En aquest punt no podem deixar d’agrair en les persones que han estat clau en aquestes reunions que a poc a poc començaven a escolpir el que seria la gran celebració. Moltes gràcies a Glòria Ferrera, a Josep Fernández, al Jaume Fontbona, al Pepe Rodado, a l’Erika Fabregat, al Quim Cervera, a l’Antònia Vidueira, al Pere Lopera, a la Mercè Solé, al Josep Pijuan, a la Ruth Sánchez, a la Maria de Haro, als Jordis (Escofet i Carrasco), a la Sofia Osorio, al Miquel Álvarez i a tots els que van venir de manera més eventual per tal d’aportar el seu gra de sorra..
I això ens porta al dia-D, la gran celebració. Teníem més de 500 persones inscrites, quina por! Estarem a l’alçada? La gent gaudirem?... A més, el dia anterior ens van sorgir diferents contratemps (la furgoneta fallava, semblava que hi havia menys carpetes que gent inscrita…) com acostuma a passar en aquests esdeveniments. Amb tot això, vam començar a muntar, amb moltes ganes, molts nervis i molta il·lusió. La gent va començar a arribar, va ser tot un repte acollir a tanta gent en aquell poc temps. Però era bonic parar a mirar com amb l’acompanyament de la batucada, la gent es retrobava, s’abraçava, es preguntaven per la vida i recordaven els moments compartits.
Aquell dia tot va anar brodat: la furgoneta no va fallar ni un cop, les carpetes van ser suficients, els torns de tasques es van omplir i la gent gaudia com mai. Molta gent d’arreu de Catalunya i fins i tot de fora va assistir a la celebració i tenint en compte les converses informals durant i després de l’acte sabem que tothom va gaudir molt i la trobada va complir amb les expectatives o fins i tot les ha superat. La Moreneta va obrar al nostre favor, o potser va ser Cardijn…
El dia va seguir, i les taules rodones van ser tot un èxit. A la plaça, gent externa s’apropava a preguntar o feia fotos. La gent jocista es buscava a les imatges, agafaven el 100 i es feien noves fotos pel record, saludaven a antics militants o amistats que es van forjar al moviment…
A la tarda, l’emoció es palpava, escoltar els diferents parlaments, poder celebrar l’eucaristia a la nostra manera, les Cartes de Cardijn, cantar, compartir i plorar… El 28 de juny de 2025 quedarà per sempre a la història de la JOC i a la nostra memòria i especialment al nostre cor.
Ha estat tot un goig poder ser militant l’any que la nostra estimada JOC fa cent anys. Hem vist com l’esperit del moviment creixia durant aquest curs. La militància va començar aquesta història sent petita, només pensant en les dificultats i dubtant de les seves capacitats. Al llarg del procés ens hem empoderat, hem vist més enllà de les limitacions, i hem experimentat en la nostra pell com les petites accions poden canviar la vivència de molts. Ens ha permès aprendre que avui sembrem perquè el dia de demà algú altre reculli i que no importa tant la quantitat com la qualitat.
Gràcies a tota la gent que ha participat a la trobada i al moviment al llarg d’aquests anys. Us emplacem a l’any 2032 en què celebrarem els cent anys de la JOC a Catalunya. Però fins llavors, recorda que un jove treballador val més que tot l’or del món! Visca la JOC!
