“Eso que tú me das”, JOC Nacional de Catalunya i Balears

(Mercè Solé) “Eso que tú me das”, la cançó que Pau Donés (Jarabe de Palo) va escriure poc abans de morir, va obrir la pregària de diumenge al Consell de la JOC que se celebrà aquest cap de setmana a la Casa de Colònies Artur Martorell de Calafell. Pregària llarga i senzilla per als joves: dels grups, del nostre entorn, per als qui no coneixem però sabem que pateixen, per als qui ens agradaria arribar però encara no ho hem fet..., per nosaltres mateixos: els joves per esdevenir fidels al llegat de la JOC, els grans, perquè sapiguem acompanyar...

Vaig assistir-hi una estona, només, en un “finde” que jo tenia dens i ple d’activitats. Hi vaig trobar una trentena de delegats per al Consell, uns quants consiliaris... i l’arquebisbe de Tarragona, Mons. Joan Planellas, que, com jo, va acceptar la invitació dels nois i noies.

Jo ara tinc responsabilitat en la Pastoral Obrera, però reconec que ja fa molts anys que no tinc relació amb la JOC. Per tant, la represa d’un contacte que agraeixo m’agafa una mica descol·locada, i no només perquè el moviment lògicament ha canviat respecte anys enrere, sinó perquè m’adono que visc allunyada dels joves.

M’ha sorprès per exemple com n’és d’important el tema LGTBI entre els joves, no només a la JOC, també en els contactes amb joves que hem tingut a la Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu. Els joves viuen intensament i en carn pròpia canvis que s’han accelerat els darrers anys. Jo m’ho miro amb sorpresa des de la barrera: ells i elles viuen la diversitat sexual sense complexes i reclamen una bona acollida en l’Església. Me n’alegro.

L’altra qüestió, molt evident, és com hem acabat expulsant els joves del món del treball i com molts d’aquests han assolit una formació que a la majoria de nosaltres ens quedava molt lluny. El repte és, com ha estat sempre, que els joves i les joves més vulnerables sentin que la JOC és casa seva.

Un altre canvi observat és com els joves mateixos han agafat més protagonisme a l’hora de presentar els temes que interessen, a l’hora de debatre, a l’hora de portar les reunions. Quan jo era jove, els consiliaris tenien molt de pes, ara en tenen menys. Segurament les coses es formularien d’altres maneres, però ara sens dubte són molt més autèntiques. Val a dir que la mesa del Consell (el secretariat, crec) va portar de manera admirable tots els debats propis d’un consell: promovent el debat, mantenint el ritme adequat, anant per feina, aixecant acte de tot, i havent interioritzat perfectament allò tan feixuc com són les normes de funcionament d’un consell. Si tots els debats polítics fossin així! Respecte per a la dissidència, escolta mútua, voluntat d’argumentar i de consensuar, responsabilitat en el criteri que les aportacions d’uns i altres no s’aproven per quedar bé en el paper, sinó per tirar endavant i que, per tant, els límits existeixen i cal triar.

Com que no havia assistit a la resta del Consell, em vaig perdre una mica en el sentit de les esmenes que es presentaven. Però em va quedar clar que per a la JOC, avui, és important ressituar l’acció que es fa conjuntament en el moviment (la campanya) i l’acció de cadascun dels militants en el seu propi àmbit. L’acció no és pur activisme, ni és la foto més o menys exitosa que es distribueix a les xarxes. L’acció és posar els propis recursos personals en joc al servei i al costat dels altres. És pedagogia sobre com funciona l'associacionisme i la democràcia i sobre tot allò que tenim dins i de què no som gaire conscients. L’acció és establir vincles amb d’altres joves, és pensar i buscar respostes comunitàries, és estar atents a les persones, és buscar-hi la presència de Déu, és anar polint allò que faci falta d’acord amb l’Evangeli i és celebrar també litúrgicament allò que vivim. L’èxit o no és una variable col·lateral. El que compta és sembrar i estar oberts a donar fruit. És una forma de construir-nos construint. De fet a la bellíssima pel·lícula “Libres. Duc in altum” l’accent en la recerca de Déu i de sentit es posa en el silenci i en la vida contemplativa i comunitària. Però també en l’acció hi ha encontre amb Déu a través de les persones i del suport mutu, de la solidaritat, vaja. Haurem de buscar un cineasta que sàpiga reflectir-ho tan bé com a “Libres”.

Mentrestant, la JOC, a través de l’acció, també esdevé far, contracorrent, per als joves. Als que vam ser joves durant la transició, l’acció col·lectiva era un corrent que ens arrossegava i que es manifestà en la proliferació d’entitats, partits i sindicats. Avui moltes de les formes de lluita dels anys 80 ja són obsoletes. Té un mèrit extraordinari buscar-ne de noves, persistir, agrupar-se i treballar ben conscients que sense l’esforç organitzat de tothom, serà ben difícil acabar amb la misèria i la desigualtat que afecten tants joves.

“Eso que tú me das”, JOC, és esperança del Regne de Déu perquè una jove treballadora val més que tot l’or del món.