(Mercè Solé) El 31 de maig va tenir lloc a Madrid el IV Seminari Antonio Algora, organitzat pel Departament de Pastoral del Treball de la Conferència Episcopal Espanyola. El tema d’enguany era la relació entre els moviments de la Pastoral Obrera (JOC, ACO, HOAC...) i les comunitats parroquials. Una relació que en ocasions ha estat i és natural, però que de vegades és força difícil. Com a mínim cal reconèixer que els moviments són vistos amb recel i que en ocasions la distància entre el tarannà dels moviments i els de les parròquies creix i fa més difícil l’encontre. L’establiment, allà on es pot, d’equips parroquials de pastoral obrera, sens dubte ajuda a combinar dues realitats complementàries. I, com diuen en castellà, “del roce nace el cariño”.
El departament de Pastoral del Treball de la CEE va distribuir un petit -bé, llarguíssim en realitat- qüestionari entre els militants de moviments que col·laboren en parròquies. Les respostes parteixen de militants que participen habitualment a la parròquia en mil coses i de militants que formen part dels esmentats Equips de Pastoral Obrera. De l’anàlisi de les respostes als qüestionaris, es desprenen aquests deu motius perquè els moviments siguin presents a les parròquies.
- Perquè en general hem crescut en la recerca de la unitat profunda entre els cristians, que, per descomptat no té res a veure amb la uniformitat, sinó amb la comunió en la diversitat (diversitat de persones, de cultures, de manera d’entendre i viure la fe).
- Perquè en algunes diòcesis en què els nostres moviments han desaparegut o s’han afeblit, podem (i ho hem de fer) oferir altres camins en la línia de la Pastoral Obrera i del pensament social de l’Església, aquest gran absent de la formació catequètica, teològica i pastoral.
- Perquè els nostres moviments compten amb una bona experiència en aquesta sortida que el papa Francesc reclamava per a l’Església, una Església capaç de desplaçar-se a les perifèries existencials. Això significa obrir-se, abandonar rutines, escoltar, estimar i valorar l’entorn i les seves iniciatives i, és clar, té repercussions en la pròpia organització interna de l’Església i en la seva forma de comunicar el missatge de Jesús.
- Perquè la pastoral obrera pot aportar també l’experiència de viure en aquesta sinodalitat d’alguna manera redescoberta i en camí de ser adoptada, no sé si por tots, però sí per molts: en la forma d’escoltar, de participar, de prendre decisions, d’avançar, d’acollir.
- Perquè per a una gran part dels treballadors i treballadores, els que arriben dels seus països per establir-se entre nosaltres i que sovint pateixen les conseqüències d’una llei d’estrangeria que els manté en l’explotació, les parròquies són l’Església visible on adreçar-se mentre que els moviments romanen invisibles per a ells. Si volem acollir, protegir, promoure i integrar les persones migrades, hem d’establir xarxes de contacte, ponts entre les diverses formes en què aquesta acollida, protecció, promoció i integració a les persones migrades es produeix.
- Perquè tant parròquies com moviments afrontem reptes semblants; l’envelliment, la digitalització de la cultura, les dificultats d’implicació, la ruptura en la transmissió generacional de la fe, el descrèdit de l’Església i la necessitat de viure l’Evangeli de forma profètica.
- Perquè enmig de l’individualisme imperant a occident, el sentit comunitari és fonamental per entendre la presència de Jesús entre nosaltres i per entendre l’Eucaristia.
- Perquè en un moment de reestructuració de l’Església és important que els moviments quedin suficientment vertebrats en la dinàmica local i diocesana.
- Perquè podem -i ho hem de fer- aportar l’experiència d’una espiritualitat encarnada, arrelada a la vida, el treball i l’entorn obrer.
- I perquè moviments i parròquies no es fan la competència, sinó que a la pràctica es complementen i es reforcen mútuament.
