(Jaume Duch) Dues figures, ben diferents, ens criden avui l'atenció en la paràbola evangèlica. És una narració amb to de caricatura que ens ajuda a descobrir l'esperit i el pensament de Jesús.
El fariseu es troba tan còmode i tan a gust en el temple i amb si mateix, que no dubta que el balanç de la seva vida és clarament positiu i així ho proclama. En revisar el seu compte vital, veu que tot està en ordre. Comença parlant amb Deu, i li dona gràcies per haver-lo sostingut en el seu esforç per "no ser com els altres que son pecadors". En fer això aquell home es va excloure de l’àmbit de l'amor. Ell creu que té les mans plenes de mèrits i el cap ple de certeses. És l'actitud de la creença cega i presumptuosa que tanca totes les portes a Deu.
L’altre és un publicà que es col·loca al fons del temple, a distància, i amb el cap cot. És un home a qui els justos acusen del seu compromís amb el diner i amb el poder. Ell reconeix la seva condició de pecador però, malgrat la distància que sap que hi ha entre Déu i ell, intenta comunicar-se i aproximar-se-li esperant amb les mans buides. És un home que resa dient: "Tingueu compassió de mi." Així reconeix la distància que existeix entre la seva justícia i la de Déu, entre la seva condició d’home i l'alteritat de Deu. Aquesta és l'actitud de la fe, que deixa obertes a Déu totes les portes.
Davant d'aquests dos homes, tan diferents, Jesús diu que Déu no dubta ni un moment: es fa company del publicà i surt del temple amb ell. Per contra, deixa el fariseu, inflat de la seva virtut, sortir sol del temple. En això té raó Kierkegaard quan diu: "El contrari del pecat no és la virtut, sinó la fe." Una fe que et fa obrir els ulls davant el teu "no-res", i sobre "el tot de Déu", sobre la teva misèria i la seva misericòrdia.
La paràbola d'avui no es limita, però, a ensenyar-nos què és l'oració humil. Ensenya més aviat que aquesta oració demana una determinada idea sobre Déu i, per consegüent, de la relació que podem mantenir amb ell. Jesús ens fa entendre com es passa de l'antiga a la nova Aliança, quan hom s'adona que no n'hi ha prou amb obeir, observar i estar en ordre, sinó amb passar a estimar gratuïtament.
És el que Pau, en la segona lectura d'avui, ens diu amb senzillesa al final de la seva vida en el magnífic testament que entrega a Timoteu: "He gastat bé la vida, he combatut el meu combat, he corregut fins a la meta, he mantingut la fe." No hi ha cap afectació grandiloqüent en aquestes paraules, tan sols la consciència clara d’haver seguit el just camí, i no haver-se equivocat de direcció en la carrera.
