(Mercè Solé) “Desallotjar” s’hauria d’entendre com el contrari d’allotjar. Però per això mateix se’m fa difícil pensar que els de l’institut B9 de Badalona han estat mai “allotjats”. Si més no, allotjats en el seu millor sentit, que és el d’”acollits”. No existeix doncs una situació idíl·lica que hagi donat peu a un abús: existeix la sortida desesperada davant la impossibilitat d’obtenir la regularització, de trobar una feina digna i encara, de trobar habitatge.
Jo només he visitat un assentament semblant al B9, al Poblenou i fa molts anys. Era un lloc inhòspit i perillós, que podeu observar a les fotografies que acompanyen aquest escrit, on qualsevol dia es podia ensorrar un sostre o calar-s’hi foc. On es passava fred i on convivien adults i criatures no sempre amb gaire harmonia. L’escalf l’hi va posar la capacitat d’organització dels que hi vivien per buscar sortides dignes per a tothom i la solidaritat de bona part del veïnatge, entre els quals recordo especialment dues figures molt estimades: en Jaume Botey i en Salvador Torres, creadors de ponts per excel·lència.
Papers, feina, habitatge... i moltes altres coses pel mig: aprenentatge de les llengües, convivència amb altres costums, vincles amb propis i estranys, sentit comunitari, espai per a la pròpia família... Qüestions bàsiques totes elles sense les quals difícilment hi hagi un futur comú mínimament il·lusionador, per a qui arriba i per a qui ja fa més temps que hem arribat.
Entenc que ens fa por obrir portes sense control, dels efectes que això podria tenir en una Europa cada cop més hostil, i puc fer-me càrrec de les pors i els prejudicis, poc o molt o gens fonamentats. Però encara em fa més por un futur que consolidi la desigualtat fins a fer-la impermeable. Em pregunto què en traurem de tenir una població permanentment en pèssimes condicions (de salut física i mental, de pobresa crònica...), abocada a la marginalitat i a l’exclusió, fustigada i abandonada per algunes institucions i amb les màfies com a únic recurs per a la supervivència. Volem això? Ens sorprendrem quan esclati la violència? Som conscients que una bona prevenció avui ens estalviarà molts problemes i recursos demà?
Trobar sortides al B9 és difícil, sobretot pel que fa als papers i a l’habitatge. De feina, n’hi va havent, però en condicions molt i molt precàries. Condicions que, per cert, no han creat pas els nouvinguts, sinó la incoherència de la llei d’estrangeria i la tolerància d’empreses i institucions (i bona part de la població) amb l’economia submergida. Són dos elements tan difícils de canviar com l’accessibilitat a l’habitatge. Però és imprescindible fer-ho. Altrament només ens queda l’assistència, que sovint consisteix a posar pedaços sense poder arribar al fons del problema.
Ho tenim magre: l’odi està de moda, la “valentia” de les institucions en rebutjar suport als més vulnerables dona molts vots. Ja no cal ser hipòcrita per tenir èxit. Però certament té un punt de cinisme i d’ingenuïtat pensar que es pot arrasar el B9 o es pot fer fora de l’aeroport tota la gent que hi viu, a la brava, sense buscar alternatives, sense pal·liar com a mínim les conseqüències immediates d’aquestes desallotjaments. Perquè el problema, per dir-ho així, simplement canvia de lloc, s’escampa pel territori. No desapareix.
Fins i tot quan Europa paga els països del voltant per aturar les onades de nouvinguts amb mitjans gens respectuosos pels drets humans no deixem de ser moralment responsables de les seves vides, per més que mirem a una altra banda o tanquem els ulls.
Davant la situació mundial que empeny a la migració, hauríem de preguntar-nos qui s’enriqueix amb l’armament que alimenta els conflictes, qui provoca la desertització o la inundació del planeta, qui retalla els ajuts als països més empobrits.
I també com podríem fer per facilitar que les persones nouvingudes puguin treballar amb tots els drets i deures, com qualsevol altre ciutadà. Comencem per tramitar la ILP que permetria regularitzar la situació de tantes persones? I continuem per un pacte institucional per atendre tots els qui ara per ara han de dormir al carrer?
Serien dos bons regals d'un Nadal que en aquest context s'omple de sentit. Per començar.
