(Mercè Solé) Fa uns dies us explicava com havia anat el Jubileu dels Treballadors a Roma en aquesta crònica del nostre viatge. En un dels actes vaig poder escoltar el teòleg Bruno Mignami, que és el consiliari del tema obrer de la Conferència Episcopal. Com que em va semblar molt suggerent el que va dir, us en faig un petit resum.
Vivim un canvi d’època, de grans transformacions i de reptes vitals. N’hi ha prou a pensar en el paper de les tecnologies i de la intel·ligència artificial en el treball; en la imprescindible transició ecològica...Tot plegat ens fa adonar que vivim un destí comú i que aquest compartir reptes comporta necessàriament assumir que ningú no se salva sol, que les solucions han de ser col·lectives. Amb tot, hi ha qui busca ja ara una alternativa de l’estil “campi qui pugui” i comença a preparar les maletes. Primer, a la recerca d’espais encara habitables en el nostre planeta, però després a la recerca d’espais siderals... De manera que la supervivència dependrà dels propis recursos, personals i econòmics. Dit d’una altra manera, els rics se salven, els pobres no.
Per evitar això, diu Mignami, convé “habitar les complexitats” i desemmascarar tots aquells que contínuament simplifiquen les nostres visions amb ideologies molt fàcils. I ho concreta en tres aspectes:
- En primer lloc, la qüestió del treball, de la pau, del medi ambient i de la dignitat de les persones, coses totes elles estretament relacionades entre si i interdependents. Afirmar que la transició ecològica és la causa de tots els mals és una visió simplista de les coses, perquè el canvi climàtic ens afecta d’arrel. D’altra banda, ens enganyem a nosaltres mateixos quan acceptem la reconversió d’algunes empreses en “indústria de defensa”, quan de fet sabem que la defensa sol voler dir construcció d’armes. El treball s’hauria d’adreçar a la cura de les persones, de les comunitats i del món, en una consciència de fraternitat. El desafiament és aconseguir que el nostre esforç es destini a promoure la vida plena de les persones i no a la seva destrucció.
- Amb una mirada de futur, hi ha algunes qüestions que s’han de contemplar en conjunt. Una, la demografia. A Europa vivim un hivern demogràfic i si la tendència no es reverteix, d’aquí vint anys ens trobarem amb enormes dificultats. L’altra, la situació dels joves: quina sortida els donem? Els problemes de formació, d’accés a un treball amb cara i ulls i a l’habitatge provoca que molts marxin. I encara hi ha la qüestió migratòria, que esdevé fonamental.
- Ens cal mantenir unides diferents coses que estan connectades entre sí. Donem molta importància al treball, per la seva vinculació a la dignitat de les persones, però el treball no ho és tot. Hi ha també la família i altres dimensions socials. En canvi ens movem en una economia que manté el dogma que la propietat privada és absoluta, cosa que contradiu el Magisteri de l’Església. Aquesta economia funciona set dies a la setmana, durant vint-i-quatre hores. El diner mai no dorm. I el treball i la família queden en segon terme.
El papa Francesc, quan va convocar el jubileu, parlava d’una Aliança Social per l’Esperança, sabent que cal partir d’aquesta complexitat, que comporta que ningú, per si sol, té les solucions a la butxaca, per important que es cregui. Les aliances socials poden crear-se a partir de confluir i de compartir, amb una forma de lideratge que tingui molt present el bé comú i la interdependència de tants factors.
Una forma d’obrir camí a la confluència és el diàleg. Un diàleg des de la diversitat, no entre els qui pensen com jo, que és on ens sentim abocats en la dinàmica de les xarxes socials. Aquest diàleg ha de permetre teixir xarxes i construir ponts.
En el món del treball, els treballadors són una riquesa, no pas un benefici. Són dues paraules que no són sinònims. Si els veiem com a riquesa, farem tot el possible per acabar amb els accidents laborals, crearem vincles de pau i de comunicació, facilitarem la vida de les persones. El treball serà dignitat, experiència de creixement, de comprensió de la pròpia vida, de relació.
