(Mercè Solé) En l'acollida dels treballadors migrants detectem un gran forat. En parlem amb preocupació, però hem de reconèixer que als nostres moviments els costa molt d'arribar-hi. Per això crec que tenim cinc reptes (o molts més) per davant, que us proposo:
La proximitat, en termes d’igualtat, respecte als treballadors i treballadores migrants. Segurament els militants dels nostres moviments en coneixem moltes de persones en aquesta situació, sobretot si som mestres, infermers, educadors... Però no estic parlant de la relació professional-usuari, que sempre està marcada per un cert poder.
Els vincles que ens calen són d’amistat, d’acompanyament, de solidaritat o senzillament de veïnatge: Déu ens coneix a cadascun de nosaltres pel nom (Èxode 33,17). Nosaltres faríem bé de conèixer-nos pel nom els uns als altres. I tot plegat perquè tots som treballadors i perquè els nouvinguts són especialment vulnerables.
No cal pas que estiguem d’acord en res, ni que es facin dels nostres moviments o parròquies. És una relació gratuïta. L’aproximació es pot fer a través del barri, dels nostres espais de convivència, de les entitats i també de les parròquies. Aquesta proximitat és la que legitima tota acció política, en sentit ampli, posterior. I aquesta proximitat és la que és transformadora per a tots.
- L’hospitalitat. En tenim experiència. Hi ha militants que obren camí: alguns pagant pisos, d’altres acompanyant persones, d’altres a través del voluntariat. És una dimensió a treballar, que segur que molts dels nostres grups poden tirar endavant. Per què no, com una acció col·lectiva durant un temps llarg entre els membres d’una família, d’un grup o d’una zona? Amb major o menor implicació personal segons les circumstàncies. Assessorats per una entitat. Hi ha fórmules molt diverses. Segur que hi podem contribuir.
La consciència de classe. La nostra i la seva, perquè són una de sola. L’escolta atenta de les seves condicions de treball i de les seves circumstàncies: la lluita sindical, si és possible. Però no només això. Promoure la consciència de classe en el sentit de crear confiança sobre les pròpies capacitats, d’empoderar que diuen ara, i de la consciència que un sentit comunitari fa possible la lluita col·lectiva per transformar les circumstàncies.
Perquè funcioni no n’hi ha prou a donar idees. Cal ser-hi. Hem de posar en relleu els punts d’unió entre un metge jubilat dels nostres moviments i una cambrera de pisos sense papers. Hi ha un fil que ens uneix. Això inclou donar confiança i protagonisme a qui l’ha de tenir.
Tots vivim un empobriment col·lectiu: per l’individualisme que ens envolta i perquè els qui ja tenim una edat ens trobem que en els llocs on hem estat tota la vida el relleu ja no és possible i sentim que ens extingim. Hem de revertir la situació i fer canvis en la nostra manera de transmetre el sentit comunitari. És el moment de ser creatius per trobar maneres de caminar amb l’altra gent.
L’acollida dins l’Església. A les parròquies i als nostres moviments. Les persones migrades no entraran directament en els nostres moviments. Probablement s’adreçaran primer a les parròquies. Col·laborar amb les parròquies per acollir-los és fonamental. També perquè els migrants cristians, amb o sense papers, són membres de ple dret de les nostres Esglésiesi s’hi han de sentir com a casa. I d’aquí a “lo que salga”
L’acollida en els nostres moviments comporta adequar-nos a d’altres ritmes i estils. Modificar els processos d’iniciació als moviments. Adequar-nos mútuament els uns i els altres. Conviure amb la diversitat.
- Veu profètica. La denúncia, amb ells i elles, de les situacions intolerables. El desemmascarament de les provocacions de Vox. Des de la humilitat i amb intel·ligència. Sabent que és una carrera de fons. Des dels comentaris que sents a la cua del pa fins a penjar una pancarta de la torre de l’Església. M’han admirat les reaccions d’alguns ciutadans de Minneàpolis que davant de la persecució dels migrants han estat capaços de mobilitzar-se, de ser creatius, de desafiar el poder. Aquest és el camí.
