(Maria Iglesias) El que ha passat a Badalona no és només un conflicte puntual d’un barri concret. És l’expressió molt clara de les dues mirades que conviuen avui a la nostra societat quan parlem de migracions i convivència.
- D’una banda, hi ha la mirada del conflicte, de la por, del “primer els de casa”, del relat que construeix l’altre com una amenaça. Una mirada que sovint neix del cansament, de la precarietat, de la sensació-real que els recursos no arriben, però que acaba alimentant discursos d’odi i de replegament.
- I de l’altra, hi ha la mirada de l’hospitalitat i de l’esperança. No una mirada ingènua que nega els problemes reals, sinó una mirada que decideix no resignar-se a viure en barris fragmentats, a normalitzar la desconfiança, a acceptar que hi hagi vides que quedin fora del “nosaltres”.
El B9 ens mostra com, davant d’una mateixa realitat, podem construir relats molt diferents: relats que enfronten persones vulnerables entre elles o bé relats que obren preguntes més fondes: què ens està fallant com a societat? com cuidem la convivència? com sostenim comunitats que puguin acollir sense trencar-se? Com podem unir-nos per a construir una societat que respongui a les necessitats de tots?
ACOLLIDA I HOSPITALITAT COM A CLAU
Aquí és on jo voldria situar l’acollida i hospitalitat. No com un afegit moral, sinó com una MIRADA CLAU PER A REPENSAR COM VIVIM ALS BARRIS: des d’una mirada clarament compromesa amb l’Evangeli, l’hospitalitat és una manera d’entendre el món i de situar-nos en ell. Una manera de dir, enmig de la por i del conflicte: la teva vida importa, la teva història té lloc aquí. Això no elimina els conflictes, però canvia el punt de partida: no parteix de l’amenaça, sinó de la dignitat de la persona i de la possibilitat real de construir convivència.
RECONÈIXER EL CONFLICTE PER CONSTRUIR CONVIVÈNCIA
Ara bé, si volem parlar d’hospitalitat amb honestedat, hem de poder reconèixer també el conflicte.
- La migració transforma els barris. I tota transformació genera tensions.
- Hi ha canvis culturals, lingüístics, religiosos.
- Hi ha pressió sobre serveis públics ja tensionats.
- Hi ha dificultats reals d’accés a l’habitatge, a l’escola, a la feina.
- Hi ha percepcions d’injustícia.
- Hi ha por.
Negar aquestes dificultats no ajuda. Minimitzar-les tampoc. Quan la gent sent que el seu malestar no és escoltat, el malestar es converteix fàcilment en rebuig. Però reconèixer el conflicte no vol dir alimentar-lo. No vol dir acceptar discursos d’exclusió. No vol dir legitimar el “primer els de casa”. Vol dir entendre que darrere de moltes tensions hi ha precarietat compartida i que sovint no és un conflicte entre veïns, sinó un conflicte amb la manca de recursos, amb la desigualtat, amb la fragilitat de l’estat del benestar.
Reconèixer el conflicte ens permet treballar-hi des d’un altre lloc. No des de la negació, no des de la culpabilització de l’altre, sinó des de la reivindicació de drets i d’atenció per a tothom. L’hospitalitat madura no és ingenuïtat; és capacitat de sostenir tensions sense trencar la comunita.
És poden dir alhora dues coses: que tota persona té dret a ser acollida amb dignitat i que la convivència necessita recursos, polítiques públiques adequades i corresponsabilitat social.
Només des d’aquest realisme podem construir barris on la diversitat no sigui negada, però tampoc viscuda com una amenaça permanent
L'ENCÀRREC DE LA CONFERÈNCIA EPISCOPAL TARRACONENSE
En aquest context tan fràgil de convivència és on s’emmarca l’encàrrec que he rebut com a comissionada per a l’impuls de comunitats acollidores i projectes d’hospitalitat. Aquest encàrrec neix de la convicció que l’acollida forma part del cor de la missió de l’Església avui, i que davant de situacions com les que veiem al B9, davant la realitat de la migració a casa nostra, no n’hi ha prou amb apagar focs: cal enfortir comunitats.
Els objectius principals de l’encàrrec són, d’una banda, estendre i fer visible una cultura de l’hospitalitat en el territori: sensibilitzar, formar, crear espais de diàleg, combatre la por i els prejudicis, i ajudar les comunitats cristianes a expressar la fe a través de l’acollida i del compromís amb els reptes socials del moment.
I de l’altra, posar en marxa projectes d’hospitalitat per a joves procedents de les Canàries com a expressió d’aquesta voluntat d’acollida. Aquests projectes responen a una crida molt concreta de les diòcesis canàries davant una situació que les desborda, i són una manera de compartir responsabilitats entre esglésies germanes. Els projectes d’hospitalitat amb aquests joves volen oferir no només un recurs d’emergència, sinó un procés: una llar, acompanyament, vincles, comunitat i horitzó de futur. Posar la comunitat al centre, no només el recurs
PROJECTES D’HOSPITALITAT COM A SÍMBOL DELS DEBATS EN IMMIGRACIÓ
Aquests projectes no viuen en el buit. Neixen enmig de debats que tots coneixem:
- “Per què acollir joves de les Canàries si ja tenim joves vulnerables aquí?”
- “Per què atendre gent de fora si la gent d’aquí no està prou atesa?”
Aquestes preguntes sovint neixen del cansament i de la sensació d’injustícia. Cal escoltar-les. Però els projectes d’hospitalitat ens ajuden a canviar el marc de la pregunta. El problema no és si ajudem els d’aquí o els de fora.
El problema real és per què hi ha tantes persones –d’aquí i de fora– que viuen en la vulnerabilitat. Quan una comunitat acull joves de les Canàries, no està dient que els joves d’aquí no importin. Està dient que no accepta una lògica de competència entre pobres. Aquesta lògica enfronta persones vulnerables entre elles i deixa intactes les causes estructurals de la precarietat.
A més, les fronteres administratives no són fronteres morals. El que passa a les Canàries té a veure amb el nostre model global, amb les desigualtats Nord-Sud, amb el nostre estil de vida. Compartir responsabilitats no és portar “problemes de fora”, sinó assumir que vivim en un món interconnectat.
Els corredors d’hospitalitat també ajuden a desmuntar el relat de la por. Quan coneixes un jove acollit amb nom i rostre, el discurs de l’amenaça abstracta perd força. No desapareixen els conflictes, però canvia la mirada: ja no parlem d’ells, sinó de persones concretes amb capacitats, límits i desitjos de futur.
I, alhora, aquests projectes interpel·len les institucions: mostren que l’acollida no pot recaure només en la bona voluntat de les comunitats. Calen polítiques públiques justes, recursos suficients i vies legals reals. Les comunitats no substitueixen l’Estat, però fan visible el que falta.
MOLTES MANERES DE SER COMUNITAT ACOLLIDORA
Però no són l’única manera d’acollir. Són una concreció possible, entre moltes altres, del que vol dir ser comunitat acollidora. És important recordar que no hi ha una única manera d’acollir. No tothom pot obrir casa seva, o oferir una llar, i no passa res. L’hospitalitat és un estil que es pot viure de moltes maneres:
- acompanyant en tràmits,
- facilitant l’accés a formació o feina
- oferint espais de trobada comunitària
- fent de pont amb serveis del barri
- construint comunitat al voltant de la taula i de la vida quotidiana.
L’hospitalitat no és una vocació per a “herois”, sinó una vocació comunitària plural. L’important és l’esperit: posar la persona al centre i reconèixer-la com a veí, com a germana, com a part de la comunitat.
Quan parlem de “comunitats acollidores”, no parlem simplement de comunitats que fan coses per a persones migrants. Una comunitat acollidora és aquella que reflecteix l’estil de Jesús en la manera de rebre i acollir les persones.
Des d’aquí, jo resumiria quatre idees clau del que vol dir esdevenir comunitat acollidora:
Primer: Parlem d’un estil comunitari profund. L’hospitalitat no és un gest puntual, és un estil de vida comunitari. No és “fer una acció”, sinó configurar comunitats on ningú no sigui invisible i on el “nosaltres” no sigui tancat.
Segon: les comunitats acollidores han de ser espais oberts cap a dins de la comunitat. No mantenen les persones a la perifèria, sinó que obren espais reals de TROBADA, PARTICIPACIÓ I CORRESPONSABILITAT. Creen relacions reals i espais on tothom es pugui sentir a casa, superant barreres culturals, lingüístiques i socials, i valorant la diversitat com una riquesa.
També han de ser obertes cap a fora: per sortir a buscar al més vulnerable i esdevenir un espai de referència; per conèixer què necessita cada persona, i conectar-la amb el que hi ha. Ser una comunitat acollidora vol dir estar connectada i oberta als veïnes i veïns, amb les necessitats del territori i amb tots els recursos i entitats que treballem per a fer barris més dignes. És construir xarxa amb el territori, i veure què podem fer per a respondre millor al que la nostra comunitat necessita, entre tots.
Tercer: ser una comunitat acollidora no és assistencialisme, és relació i dignitat; és acompanyament, proximitat, escolta, respecte i fraternitat. No es tracta només de cobrir necessitats, sinó de reconèixer l’altre com a subjecte, com a veí, com a germà.
Quart: ser comunitat acollidora vol dir estar disposat a ser transformada, perquè l’acollida transforma la comunitat que acull. Confronta pors, qüestiona comoditats, genera tensions, però també fa créixer comunitats més humanes i més evangèliques.
DIAGNÓSTIC HOSPITALITAT A CATALUNYA
Si fem un petit diagnòstic de l’hospitalitat a Catalunya, hi ha motius reals d’esperança. Hi ha trajectòria, saviesa i experiències molt valuoses: comunitats que ja acullen, iniciatives com l’Hospital de Campanya de Santa Anna, xarxes veïnals, entitats socials compromeses. Hi ha molt capital humà i molta capacitat de resposta.
Però també hi ha reptes clars. Sovint l’acollida recau sempre en les mateixes persones, amb un desgast humà i espiritual important. També hi ha fragmentació, iniciatives no connectades... O es posa el pes de l’acollida en les entitats socials, o en les administracions no assumint el rol clau de la comunitat. Falta passar de l’experiència puntual a una cultura comunitària de l’hospitalitat. I massa sovint l’acollida queda desvinculada de les condicions materials de vida: l’habitatge, el treball, la regularització administrativa.
Com dèiem abans, Sense drets i sense estabilitat, no hi ha arrelament real.
PAPER DE LA PASTORAL OBRERA
I aquí la Pastoral Obrera hi té molt a dir. Perquè l’hospitalitat no es juga només en l’àmbit de la bona voluntat, sinó també en el terreny dels drets, dels serveis i de les polítiques públiques.
Avui hi ha persones que perceben les persones migrants com una competència pels recursos: per l’habitatge, per les ajudes, per l’atenció social.
Aquí cal fer un gir de mirada: el problema no són les persones migrants. El problema és que els serveis i els recursos del nostre estat del benestar són insuficients o no estan adaptats a les necessitats reals de la població que vivim aquí.
Des de la Pastoral Obrera, la reivindicació de drets i de serveis per a tothom ens permet situar-nos en un mateix pla: veïns d’aquí i persones migrants com a víctimes d’un mateix sistema que precaritza, que expulsa, que deixa gent fora.
Aquí és on es poden teixir ponts: reconèixer l’altre no només com a “diferent”, sinó com a persona i també com a víctima de les mateixes mancances estructurals.
La Pastoral Obrera pot ajudar a construir aquest “nosaltres” ampli: un nosaltres que no enfronta pobres amb pobres, sinó que assenyala les causes estructurals de la precarietat i lluita per uns serveis públics dignes, universals i suficients. Només des d’aquí es pot desactivar la lògica de competència i obrir camins reals de convivència.
No podem oblidar a més que avui gran part de la precarietat laboral té rostre migrant. No hi ha convivència real als barris si una part del veïnat viu sempre en provisional: en feines precàries, en irregularitat administrativa, en habitatges inestables.
La Pastoral Obrera pot ser comunitat acollidora quan
- reivindica i acompanya processos de regularització i d’inclusió laboral,
- genera espais de trobada entre persones d’orígens diversos,
- denuncia estructures que generen exclusió,
- i construeix vincles on les diferències no siguin motiu de por sinó d’aprenentatge
- quan connecta respostes.
LA REGURALITZACIÓ COM UNA FINESTRA OBERTA
La regularització recent obre una finestra d’esperança: reconeix que moltes persones ja formen part real dels nostres barris. Obre portes legals, dona estabilitat. Però no ho resol tot.
Les polítiques obren marcs legals; les comunitats obren espais humans. Sense comunitat, la regularització pot quedar-se en un paper.Sense drets, la convivència és fràgil. Sense vincles, no hi ha arrelament. Per això no podem separar mai hospitalitat i justícia social.
Tanco amb això: l’esperança no és una idea abstracta. L’esperança es practica.
- Es practica quan defensem drets encara que generi incomoditat.
- Es practica quan no acceptem la lògica que enfronta pobres amb pobres.
- Es practica quan sostenim converses difícils als barris sense alimentar la por.
- Es practica quan passem del “què està passant?” al “què podem fer junts?”.
Als barris i a la feina, l’hospitalitat es concreta en gestos petits però profunds: trencar l’anonimat, teixir xarxes, defensar drets, crear espais de trobada on la diferència no sigui motiu de por sinó d’aprenentatge.
Recordo una crida molt clara que feia la Mercè Darnell, de Càritas de Barcelona, en una xerrada recent: si cadascú de nosaltres ajudés a regularitzar una persona, el panorama canviaria radicalment.
Pot semblar petit. Però és així com es construeixen les transformacions reals: amb responsabilitats compartides.
En un context de tensió i de cansament social, l’hospitalitat no és un luxe moral. És una necessitat comunitària. No perquè sigui fàcil. No perquè elimini els conflictes. Sinó perquè és l’única manera de no deixar que la por defineixi els nostres barris.
