(Mercè Solé) La intervenció de Jaume Ventura a la Jornada d’Estudi es va centrar, com no podia ser d’altra manera, en tot el recent conflicte badaloní, que pot entendre’s com un tast del que és massa sovint la forma d’actuar -de no fer-ho, en realitat- d’algunes administracions. Deixar que un problema creixi sense aportar sortides, posar-hi benzina si fa falta, enverinant la relació amb els veïns, amb nul·la empatia respecte als més vulnerables i eludint les responsabilitats públiques.
Després d’un record a dues persones que el van marcar personalment, l’Arcadi Oliveres i en Jesús Renau, Jaume Ventura va rememorar els orígens d’Open Arms, amb Òscar Camps, que va ser capaç d’articular una resposta solidària i efectiva a la dramàtica situació de les persones que fugien de Síria buscant refugi i que eren retingudes a les portes d’Europa. La seva iniciativa contrasta amb la inacció de tants països mediterranis la resposta dels quals va ser mirar cap a una altra banda i mostrar-se atemorits davant l’arribada dels refugiats. D’Open Arms a Stop Mare Mortum... i a penjar pancartes als campanars de les esglésies recordant Mateu 25: “Era foraster i em vàreu acollir”.
De tot plegat potser n’han passat només 10 anys, però el panorama s’ha agreujat. D’una hem passat del “Volem acollir” a molta indiferència i potser hostilitat. D’una altra, hi ha hagut alguna experiència molt dura, com quan es va cremar una nau a Badalona, ocupada, en què van morir cinc persones i una vintena van quedar greument ferides. Aquestes van rebre ajut mèdic, però l’ajut social es va acabar dues setmanes més tard.
Aquesta forma d’actuar va causar el sorgiment d’una altra entitat: Badalona Acull, que ha anat donant suport a les persones i famílies que van rodant d’un assentament a l’altre, perquè no tenen recursos per accedir a cap habitatge digne d’aquest nom. Fins que el 2023 un nombre important de persones s’instal·la a l’institut B-9. La dificultat per empadronar-se i per obtenir papers i, sobretot per accedir a un lloc digne on viure, conviu amb petites feines recollint ferralla o dins de l’economia submergida. Unes feines que amb el desallotjament de l’institut es fa impossible de mantenir.
És escandalós, subratllava Jaume Ventura, que en una ciutat de 230.000 habitants no hi hagi cap equipament pensat per a la gent que dorm al carrer ni cap previsió de reubicació quan es fa un desallotjament. És un deure i competència de l’administració local, absolutament desatès en el cas de Badalona.
L’Ajuntament de Badalona ha mantingut actituds que fan vergonya: el desconeixement del que passa a la nau, de qui hi viu i què necessita; la inhibició en el moment del desallotjament; el tancament d’equipaments; la manca de planificació, la sobresaturació dels Serveis Socials; la manipulació informativa per provocar respostes negatives dels veïns, que van impedir que la parròquia de Montserrat acollís alguns joves, i un llarg etcètera.
Badalona Acull, junt amb altres entitats, estan preparant una declaració dels Drets Humans que es farà a Badalona, per recordar que la dignitat humana i els drets socials són irrenunciables, que una actuació municipal no pot generar més dany que el que cal resoldre i que la convivència es fonamenta en el respecte a la igualtat d’oportunitats i la corresponsabilitat. La reivindicació d’un alberg, d’un menjador social i d’un centre d’emergència habitacional resulta ineludible. Important, en un municipi on, segons sembla, no hi ha un pla local d’habitatge.
Ventura afegia que aquests episodis l’han ajudat a reconèixer que a Badalona hi ha moltes persones que practiquen obres de misericòrdia sense ser creients. Certament, una altra Badalona és possible.
