(Miquel Angel Maria Ballester. Delegat diocesà de pastoral del Treball de Menorca) No fa tants anys que la denominació habitual del 8M era el de «Dia de la Dona Treballadora», tot i que la proclamació d'aquesta jornada anual per part de l'ONU (assemblea general, 16 de desembre de 1977) ja parlava del «Dia de les Nacions Unides pels Drets de la Dona i la Pau Internacional». No és estrany, però, que s'emfasitzàs açò de «dona treballadora», perquè la llarga història de mobilitzacions feministes que arrenca en el segle XIX s'ha centrat sobretot en l'àmbit laboral: reconeixement del dret al treball remunerat, igualtat salarial, accés a l'educació superior, a l'exercici professional i als llocs de direcció, permís de maternitat remunerat sense perdre la feina, etc.
Però el moviment feminista va anar eixamplant l'abast d'aquesta jornada. La reivindicació es va estendre cap a molts altres aspectes de la lluita de les dones no expressament relacionats amb el treball, però que requerien posar-hi la màxima atenció, com la socialització de les cures, el reconeixement dels drets sexuals i reproductius, la seguretat personal i la lluita contra la violència i l'assetjament sexual, la participació política real i efectiva, o l'educació no sexista.
Algú podria dir que anomenar el 8M com a 'Dia Internacional de la Dona' és més inclusiu que dir-li 'Dia de la Dona Treballadora' perquè aquesta segona denominació només es refereix a les dones que tenen una feina remunerada. Però açò també pot representar una mirada reduccionista que oculti una veritat persistent i incòmoda: la invisibilitat, i fins i tot la negació del caràcter de treball, de moltes activitats no remunerades que fan les dones. Totes les dones.
Per la Doctrina Social de l'Església, treball i ocupació no són el mateix. El treball és qualsevol activitat humana que transforma la realitat per dotar-nos dels béns i serveis que necessitam per a viure, en sentit ample, personalment i social. En la visió cristiana, mitjançant el treball els éssers humans, creats a imatge de Déu, participam en l'obra de la creació. I a través del treball, ens realitzam com a persones quan aquest és exercit amb condicions de dignitat.
En canvi l'ocupació, el treball remunerat amb un salari, és només una forma de treball relacionada amb el preu que se li atorga en el mercat.
La ideologia economicista ha fet molt de mal en aquest sentit, perquè ens ha inoculat una mirada reduccionista molt generalitzada que perjudica sobretot les dones. Quantes dones que fan feina de casa respondran que «no fan feina» si els ho demanen? Com hem pogut arribar a identificar «població activa» amb les persones que tenen o cerquen un treball remunerat, deixant fora totes les que aporten treballs essencials a la societat? La reducció del treball a l'ocupació laboral és un fenomen històricament recent, una 'invenció' del capitalisme. El seu èxit és tan poderós que quasi s'ha convertit en una veritat indiscutida.
La conseqüència d'aquest biaix és la invisibilització del treball no remunerat i la seva consideració (i denominació!) com activitat no productiva. Les principals víctimes d'aquest relat són, com dèiem, les dones. Les tasques de la llar i les cures personals són realitzades majoritàriament per dones, però aquesta activitat no és reconeguda com a treball. I la majoria d'homes en el millor dels casos hi «col-laboram», però no ens hi comprometem, i molt menys les assumim en exclusiva. El resultat és que moltes dones es veuen obligades a interrompre la seva activitat labora l-que sí és considerada treball- per dedicar-se a la criança o a l'atenció de familiars majors o amb discapacitat. I açò, és clar, perjudica seva vida laboral: l'ocupador probablement no li reconeixerà l'antiguitat durant el temps d'absència, i el seu historial de cotitzacions a la seguretat social també es veurà minvat.
Heus aquí una de les moltes causes de la bretxa salarial de gènere que es continua produint. Amb dades de 2025, a Espanya la bretxa salarial mitjana (bruta anual) entre homes i dones se situa en més d'un 19%. Açò significa que una dona ha de treballar uns dos mesos més a l'any per guanyar el mateix que un home.
Sí, hem de continuar reivindicant en tots els àmbits possibles que les administracions legislin i actuïn per evitar aquesta discriminació. Però, com diria Bell Hooks, els primers a actuar, més que a reivindicar, hauríem de ser els homes. Mentre no siguem capaços d'assumir la mateixa càrrega de renúncia que les dones, mentre no tinguem el coratge de fer nostra la mateixa discriminació, mentre no entenguem que la nostra inacció és complicitat i que la nostra comoditat és el mur que impedeix la igualtat, els homes val més que facem el clam de justícia amb la boca un poc més petita.
La veritable revolució masculina no començarà amb les lleis, sinó en el moment que la cura de la vida i la renúncia al poder deixin de ser sacrificis femenins per convertir-se en valors humans compartits. Només així el treball deixarà de ser una eina de dominació per esdevenir un espai de llibertat i dignitat per a tothom.
(Publicat al Diari de Menorca, el 6 de març de 2026)
