Vés al contingut

Diumenge V de durant l’any. Cicle A.
Barcelona, 5 de febrer de 2017.

Amb una pinzellada, no exempta d’un cert humor, Jesús va tenir l’ocurrència de definir els seus seguidors amb uns trets ben característics als que els cristians hi hem fet poca o nul·la atenció.
Jesús veu els seus deixebles com homes i dones que han de ser “sal de la terra”. És a dir: gent que posi sal a la vida.
“Vosaltres sou la sal de la terra” –ens diu Jesús–. Però si la sal es torna sosa, amb què la salaran?

Els especialistes ens han parlat dels diversos aspectes del simbolisme religiós de la sal, molt estès en el món antic.
La sal hi apareix com imatge del que purifica
–del que dona gust i sabor
–el que conserva els aliments que ens nodreixen.

Ben segur que la gent senzilla, que escoltava Jesús, captaven el simbolisme de la sal i entenien que l’evangeli pot posar en la vida de l’home un sabor i una gràcia desconeguts.
Harvey Cox ha dit que l’home occidental: “ha ganado todo el mundo pero ha perdido su alma. Ha comprado prosperidad al precio de un vertiginoso empobrecimiento de sus elementos vitales.”
El tedi
L’avorriment
L’absència de sentit de la vida amenacen a molts i a moltes.

Les arrels d’aquest fenomen són complexos.
La societat industrial ens ha fet
–més laboriosos
–més metòdics i organitzats
Però també
–menys festius
–menys lúdics
–menys imaginatius.

Els anàlisis dels observadors ens diuen que
–el talant festiu
–la tendresa
–la fantasia
–la creativitat
–el goig del jugar i del compartir
estan en una situació lamentable.

Estem en una mena d’anèmia de vida interior que ens impedeix experimentar i viure la vida de cada nou moment d’una manera més intensa, més alegre, més fecunda, més participada, més fraternal.

A on es troba la sal dels creients?
A on hi ha creients amb capacitat de contagiar entusiasme als altres?
Voleu dir que la nostra fe no ha esdevingut insípida?

Hem de redescobrir que la fe és sal que ens pot assaborir i que ens pot fer viure d’una manera nova tot plegat
–la convivència i la solitud
–l’alegria i la tristesa
–el treball i la festa
–la vida i la mort.
Ho hem redescobert, nosaltres, això?

L’evangeli, per tant, no és un missatge de renúncies i de penalitats.
I, encara menys, no és una crida a portar una vida ingrata, desagradable i sense els al·licients que Déu mateix ha posat en aquest món i en aquesta existència.
Ara bé: el més important que hi ha en aquest evangeli està en què allò de positiu i bonic de la vida no se’ns regalarà, sinó que hem de facilitar-ho nosaltres als que ens envolten.

Però, com fer-ho això?
No a base de sermons, ordres, prohibicions, amenaces.
Jesús no vol res de tot això.

El que Jesús vol és:
que visquem de tal manera, que el nostre comportament sigui de tal naturalesa que la gent, les persones, en veure’ns
–se sentin millor
–se sentin feliços
–se sentin amb ganes de tenir fe en Déu
–que es produeixi un autèntic i saludable contagi.

Però, com és lògic, això no s’aconsegueix sinó a base de dues realitats fonamentals.
–Primera: una gran humanitat: saber i voler sintonitzar amb els altres, posar-se a la seva pell.
–Segona: una profunda espiritualitat, és a dir: mantenir la millor relació personal amb Déu cada dia i a cada nou instant.

Vet aquí les dues fonts d’energia que donen vida.
I una vida abundosa i feliç.

Ho hem descobert, això, nosaltres?
Realment, ho practiquem?
Què és el que de debò pot convèncer?
No és, ni serà la força dels arguments.
El que sedueix i convenç és la força de la vida, el testimoniatge explícit i continuat i permanent.
Com és el nostre testimoniatge?

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.