Diumenge XXXIV de durant l’any. Cicle A. Crist Rei
Barcelona 23 de novembre de 2014
Els cristians hem atribuït al crucificat diversos noms:
– redemptor
– salvador
– llibertador
– rei.
Podem apropar-nos a Ell agraïts perquè ens ha rescatat de la perdició.
Podem contemplar-lo commoguts perquè ningú ens ha estimat com Ell.
Podem abraçar-nos a Ell per trobar forces enmig dels nostres sofriments i penes.
Però entre els primers cristians se l’anomenava també màrtir, és a dir: testimoni.
Un escrit redactat cap a l’any 95, l’Apocalipsi, veu en el Crucificat el màrtir fidel, el testimoni fidel.
Des de la creu, Jesús se’ns presenta com el testimoni fidel d’una manera d’entendre i de viure l’existència plenament identificat amb els últims, els sense vot i sense veu.
Es va identificar tant amb les víctimes innocents que va acabar la vida com elles, assassinat.
Jesús havia anat massa enllà en parlar de Déu i de la seva justícia. Les seves paraules molestaven.
Ni l’Imperi Romà ni el Temple de Jerusalem amb les seves autoritats religioses no podien consentir-ho.
Era del tot necessari eliminar-lo.
Entre els pobres de Galilea es vivia aquesta convicció:
– ha mort per nosaltres
– per defensar-nos fins al final
– ha mort per atrevir-se a parlar de Déu com a defensor dels últims.
En mirar el Crucificat, hauríem de recordar instintivament el dolor i la humiliació de tantes víctimes desconegudes i anònimes que al llarg de la història
– han sofert
– sofreixen
– i sofriran oblidades per gairebé tothom.
Seria una burla petonejar el Crucificat, invocar-lo o adorar-lo com a Rei mentre vivim indiferents a tot sofriment que no sigui el nostre.
El Crucificat està desapareixent de les nostres llars i de les nostres institucions. Però els crucificats del món sencer segueixen aquí. Ho podem veure cada dia en qualsevol tele diari.
Hem d’aprendre a venerar el Crucificat no en una petita creu de fusta, de plata o d’or, sinó
-en les víctimes innocents de la fam i de les guerres
-en les dones assassinades per les seves parelles
-en els que moren ofegat en enfonsar-se i naufragar les seves pasteres.
Etcètera, etcètera...
Confessar el Crucificat com a Rei no és únicament fer grans professions de fe.
Quina és la millor manera d’acceptar-lo com a Senyor?
És imitar-lo, vivint més identificats amb els que pateixen injustament.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.