"Sense relacions personals, totes les paraules són temps perdut"

Diumenge 2n de Nadal

Barcelona, 5 de gener de 2020

Què és la paraula? Què són les paraules? En l’actualitat, la paraula és un component essencial de l’acció comunicativa. Parlar és una forma de comunicar-se. Perquè existeixi aquesta acció ha d’haver-hi alguna forma de veritable relació interpersonal: una relació de persona a persona, de tu a tu.

Què implica això? Dues coses: Primera, una total senzillesa. Amb el vanitós i l’orgullós totes les paraules esdevenen inútils, no pot haver-hi comunicació real possible. Segona,receptivitat activa. És a dir: si et tanques, si et reclous en el teu egoisme i autosuficiència, no hi ha res de bo a comunicar ni a compartir.

Sovint ens queixem del Silenci de Déu, quan Déu, segons S. Joan- ho acabem de llegir a l’Evangeli – és la mateixa Paraula. Paraula expressiva, comunicativa, lluminosa, plena de vida i de claror pels que tenen la mirada neta i el cor agraït.

¿Com és que hi ha persones que no escolten ni entenen res tractant-se de Déu? Què passa aquí? Passa, que la majoria de cristians i molt especialment els professionals de la paraula, els funcionaris de la paraula, és a dir: els capellans, no sabem entaular una relació personal amb els nostres oients, en aquest cas, vosaltres.

Què passa aleshores? Passa, que si no s’estableix una autèntica comunió, el llenguatge pot esdevenir fosc, tèrbol i poc o gens intel·ligible. El veritable problema no està en el suposat silenci de Déu. Doncs, on està?

El veritable problema està en què molts dels que parlem de Déu som uns éssers estranys i poc o gens entenedors i comprensibles pels que busquen llum i vida però no les troben. El que realment val i serveix no són els discursos, més o menys savis, sinó el contacte o l’intercanvi personal de tu a tu.

Sense relacions veritablement personals, totes les paraules són temps perdut i bosc de dubtes que ningú aclareix. Què fem nosaltres per aclarir-los?