Els pobres i febles no són rendibles. Epifania 2017

Epifania 2017. Cicle A.
Barcelona, divendres 6 de gener de 2017.

En la litúrgia de l’Església, la festa dels Reis Mags s’anomena “l’Epifania del Senyor”.
Perquè, en aquest dia, l’Església ens recorda que Jesús va venir a aquest món amb una missió universal, cosa que ens parla de la manifestació (en grec, epifania) de Crist que transcendeix les fronteres i els límits d’Israel i les seves creences.

En la pràctica, aquesta festa s’ha concentrat en els regals que els Mags van oferir al nen Jesús. D’aquí ve el protagonisme dels nens i les seves joguines amb motiu d’aquesta celebració.
Sens dubte que la narració dels Mags no té cap fonament històric.
Però sí que ens interessa, i molt, com a paràbola de vida.

Aquí, en efecte, queden clares vàries coses d’enorme importància que val la pena remarcar.
Primer: la freqüent crueltat del poder polític quan és absolut i se sent amenaçat, com en el cas d’Herodes.
Segon: la col·laboració que tantes vegades ofereix el poder religiós al poder dominant perquè ambdós coincideixen en interessos que els són comuns: com és dominar les persones, servir-se’n.
Tercer: la utilització que els sacerdots i els seus teòlegs fan dels llibres religiosos (en aquest cas, la Bíblia) per a servir els interessos dels podes polítics i econòmics. Els rics sempre han sigut ben tractats per la Jerarquia religiosa.
Quart: la mala sanya dels poderosos contra els dèbils, com Herodes contra el nen, Josep i Maria.
Tot i així, els que avui passen per “importants” i que demà ja tothom haurà oblidat, tenen també els seus aspectes –per a dir-ho suaument– ridículs, risibles i criticables.
Però això només ho veuen i ho capten les persones lúcides, clarividents i crítiques.
La majoria seguirà amb la comèdia i la mentida dels elogis indiscriminats i cecs.
És a dir: llepant els culs dels poderosos del moment i esperant-ne alguna miserable avantatgeta.
Cinquè: en general, els que apareixen com els dèbils, tenen més capacitat d’aguant i resistència que els, en aparença, forts i cridaners.
Sisè: el poder és
–cínic
–mentider
–i enganya sempre que li convé, com Herodes va intentar enganyar els Mags o els dictadors als babaus.
Setè: uns forasters i estrangers (els Mags), varen ser més generosos amb Jesús que els poders religiosos i polítics del seu poble i del seu moment.
I, per acabar: és important –importantíssim!–, detectar i veure com tot això que acabem de dir segueix passant avui. Avui com ahir i com demà, segurament.

Què vol dir això?
Què significa?
Significa que ahir com avui les autoritats polítiques, lluny de donar als febles i pobres, ajuden gairebé sempre als rics i forts.
Per què?
La raó i el motiu són tant clars com indignants i vergonyosos: dels rics i dels forts els polítics en poden treure guanys, vots, profits i diners per a les seves campanyes electorals infestades/farcides de mentides.
En canvi, dels pobres i febles, els polítics no en poden treure res.
Els pobres i febles no són rendibles.
I per això no interessen: els polítics pensen que no val la pena ocupar-se’n ni gastar-hi saliva. I, tan frescos, passen pàgina.

Ens ocupem nosaltres del pobres i dels febles?
Aquesta és la gran qüestió que tenim pendent com a persones que ens diem i ens tenim per creients.