Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XXII de durant l’any. Cicle B.
Barcelona, 30 d’agost de 2015.

Els cristians de la primera i segona generació recordaven Jesús no com un home religiós, sinó com un profeta que denunciava amb llibertat els perills i trampes de tota religió. I quins són aquests perills? La rutina per damunt de la vida. 
Què era lo seu?
Lo seu no era l’observança pietosa sinó la recerca apassionada de la voluntat de Déu.

Marc, l’evangelista més antic i directe, presenta Jesús en conflicte amb els sectors més pietosos de la societat jueva. 
Entre les seves crítiques més radicals cal destacar-ne dues:
–l’escàndol d’una religió buida de Déu
–i el pecat de la seva voluntat substituint-les per tradicions humanes al servei d’altres interessos.

Jesús cita el profeta Isaïes: “Aquest poble m’honora amb els llavis però el seu cor està lluny de mi. El culte que em dóna està buit perquè la doctrina que ensenyen són preceptes humans.”
Després, denuncia amb termes prou clars a on està la trampa: “Deixeu de banda el manament de Déu i us aferrisseu a la tradició dels homes.”
Vet aquí el gran pecat.

Una vegada hem establert les nostres normes i tradicions, les col·loquem en el lloc que només ha d’ocupar Déu. 
No hem de passar per alt ni la més mínima prescripció, encara que vagi contra l’amor i faci mal a les persones. 
En aquesta mena de religió el que realment importa no és Déu sinó un altre tipus d’interessos.
S’honra a Déu amb els llavis però el cor està ben lluny d’Ell. 
Es pronuncia el Credo obligatori, però es creu en el que convé a l’egoisme cregut i petulant. 
Es compleixen els ritus, però no hi ha obediència a Déu sinó als homes i a les seves estudiades i ridícules comèdies. 

A poc a poc, lentament, anem oblidant Déu. I després oblidem que l’hem oblidat.
Empetitim l’Evangeli per no haver-nos de convertir o canviar massa. 
Orientem capriciosament la voluntat de Déu cap al que ens interessa i oblidem la seva exigència absoluta d’amor.
Amb el temps, ja no trobem a faltar Jesús i, evidentment, ja no sabem què és mirar la vida amb els seus ulls. 
Aquest pot ser avui el nostre pecat. Aferrissar-nos com per instint a una religió desgastada i sense força per a transformar les nostres vides i consciències. 

I d’aquesta manera anem vivint i honrant a Déu només amb els llavis i de portes enfora. 
Ens resistim
–a la conversió
–al canvi radical
–i oblidem del tot el projecte de Jesús.

I quin és el projecte de Jesús?
La construcció d’un món nou segons el cor de Déu.
I el cor de Déu no són
–els ritus
–les cerimònies
–les comèdies
–les rutines.

Mireu: l’honradesa, la bondat, la sinceritat, l’honestedat no neixen del ritual sinó del cor. Jesús ho afirma rotundament.
Què ens ensenya la vida?
La vida ens ensenya que hi ha gent, hi ha persones que es passen anys i anys observant escrupolosament
–rituals
–sagraments
–preceptes
–observances, però sabem que després de tants anys d’observances religioses i de fidelitat a les normes, la persona segueix tenint els mateixos defectes i misèries d’abans.

Què vol dir això? Això vol dir que la persona no s’ha transformat, no s’ha convertit, no ha canviat, no ha millorat. Simplement, la persona s’ha limitat a conservar la lletra del que està manat i ho fa d’esma i rutinàriament. 
Què fem, nosaltres? ¿Millorem la conducta o repetim la rutina buida de veritable contingut?