Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XI de durant l’any. Cicle B.
Barcelona, 14 de juny de 2015.

Per poc que observeu el nostre viure us adonareu que vivim ofegats per les males notícies. Males notícies de tota mena.
Emissores de ràdio i televisió, noticiaris i reportatges, revistes especialitzades i per especialitzar descarreguen damunt nostre torrentades de notícies
–d’odis
–de guerres
–de terrorismes
–de fam assassina
–de violències de tota mena
–d’escàndols petits i grans
–de corrupcions i corromputs
–d’estafes i d’estafadors, etcètera.

Els venedors de sensacionalisme no semblen trobar altres coses més notables en el nostre desgraciat planeta.
Per altra banda, la increïble velocitat amb què s’estenen les notícies i els problemes arreu del món ens deixen atordits i desconcertats.
Què pot fer una pobra persona, per bona voluntat que tingui, davant de tantes sofrences?

La ciència ens ha volgut convèncer de què els problemes es poden resoldre amb un xic més
–de tècnica
–i de poder.

Però aquest poder, més que en mans de les persones, està en les estructures.
S’ha convertit en un poder invisible que se situa més enllà del que pot cada individu.
En gran part, aquest –l’individu– s’ha convertit en simple instrument atrapat en un sistema de relacions que ja no pot dominar.

Aleshores, la temptació més fàcil és passar del tema. Inhibir-se.
Què podem fer per a millorar aquesta societat?
Més d’un pensa –i ho diu– que són els grans i els poderosos, els que tenen el poder polític o econòmic els que han d’operar el canvi que necessita aquesta humanitat per ser millor i més feliç.
Però, de fet, no és així.

Hi ha a l’Evangeli una crida adreçada a tothom i que consisteix en sembrar petites llavors d’una nova humanitat.
Jesús no parla de grans coses ni de cap espectacularitat prodigiosa.
El Regne de Déu és una realitat molt humil i molt modesta en els seus orígens.
Una realitat tal, que pot passar tan desapercebuda com la llavor més petita.
Però, una realitat que està cridada a créixer i a fructificar de la manera més insospitada i segura.

Segurament que tots hem d’aprendre de bell nou a valorar els petits gestos.
Segur que no estem cridats a ser herois i màrtirs cada dia.
Però sí que a tots se’ns convida a viure posant un xic més de felicitat en cada racó del nostre petit món diari.
–un gest amical a l’home que viu desconcertat i esmaperdut
–un somriure acollidor a qui està sol
–un senyal de bon veïnatge a qui comença a desesperar
–un raig d’alegria en un cor angoixat, etcètera, no són coses grans. Cap d’aquestes no ho és.

Són petites llavors del Regne de Déu que tots podem sembrar en aquesta societat complicada i trista, que ha oblidat l’encant meravellós de les coses bones i senzilles.
Què és el que nosaltres sembrem de manera habitual i constant?