Jesús se situava en la pell dels altres i patia amb els qui patien.

Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge VI de durant l’any. Cicle B
Barcelona, 15 de febrer de 2015

Després de la curació del leprós Jesús li prohibeix que ho digui.
Sembla que Jesús no volia que es divulguessin els prodigis que feia.
Per què?

De fet, qui eren els que acudien cap a Ell? Eren
– els que patien
– els malalts
– els afamat
– els que vivien angoixats.

Per altra banda, era impossible fer callar als beneficiats: com podia amagar un cec que ja no ho era?
També és cert que els dirigents religiosos i els fanàtics de torn es molestaven veient Jesús ajudant la gent necessitada.

Per això van dir de Jesús mil pestes:
– van dir que estava endimoniat
– van dir que violava les lleis religioses
– van dir que era un blasfem
– van dir que era un subversiu
– van dir que era un falsari
– van dir que era un perill per a l’estabilitat pública
– van dir, lògicament, que mereixia la mort.

Jesús mai no va voler la fama ni que el prenguessin per rei.
Mai no va cedir a la temptació del poder.
I encara menys va tolerar la prepotència dels que manen.
Perquè Ell no venia a manar sinó a servir a tothom.
Per això no volia ni necessitava propagandistes.

Els necessitem nosaltres?
Anem buscant la fama?
– el nom?
– el prestigi?
– les influències?
– els elogis?
– la propaganda barata?

Què té de veritablement humà tot això? No en té res. Són fantasmades buides de veritable contingut humanitzador.
A on radica i es fonamenta la clau de la humanitat de Jesús?
Radica i arrela en la seva espiritualitat.
És a dir: Jesús va ser tan profundament humà degut a la relació permanent i profunda que va tenir amb la font de tota humanitat.
I quina és aquesta font?
Déu mateix.

Per tant, si volem ser profundament humans i sintonitzar amb tot el que és verdaderament humà hem d’aprofundir la nostra relació amb Déu actualitzant la pregària viva, responsable i compromesa i, a la vegada, simultàniament, situar-nos en la pell dels altres:
– sentir el que senten,
– patir el que pateixen,
– viure el que viuen.

I tot això fer-ho lluny de tota vanitat i de tot estúpid i orgullós protagonisme.
Hem d’optar ben conscientment per servei desinteressat al proïsme.
És el que va fer sempre Jesús. Avui amb la sogra de Pere i sempre amb tota mena de persona necessitada.

Sabem el que va fer Jesús.
Però... què és el que fem nosaltres per esdevenir plenament humans?
És l’únic camí per arribar a ser bons cristians.