Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge 2n després de Nadal. Cicle C.
Barcelona, 3 de gener de 2016

Diuen que la gent parlant s’entén. Però aquesta no és una veritat universal.
Depèn: a vegades sí, a vegades no.
Quan un està mal disposat en relació a l’altre és molt difícil que entengui res.
Quan està receptiu i acollidor és possible que entengui alguna cosa de profit i pugui establir diàlegs francs i comprensius.

Què és una paraula?
És un signe que tracta de comunicar
–una idea
–un coneixement
–una certesa
–una evidència
–una convicció.

Per això, la paraula ens fa progressar i ens capacita pel bon diàleg.

En l’antic Orient, la paraula era un poder portador d’una realitat santa.
La Paraula de la que aquí es parla no és una idea sobre Déu, sinó que és Déu mateix fet comunicació de si mateix pel nostre profit i salvació.

El Déu que es manifesta al món amb el naixement de Jesús
–és comunicació
–és donació de la realitat mateixa de Déu.

Amb altres paraules: Déu a l’abast de tothom.
Això, és tan difícil de creure que passen segles i més segles i encara no ens ho creiem ben cregut.
I seguim sense creure-ho.

Quin és el procés seguit per Déu?
Déu es canvia de la grandesa del Cel a la baixesa d’un estable pudent.
És així com Déu ens ensenya, ben gràficament, com hem de situar-nos en aquest món i en la nostra societat.
Situar-nos com a pobres i com a germans dels més necessitats
–d’ajuda
–de consol
–i de consell.

“I la Paraula es va fer carn.”
L’Encarnació de Déu en Jesús significa que Déu es despulla en tot el seu poder i autoritat.
És el Déu kenòtic, el Déu despullat de si mateix, del seu poder i de la seva glòria i es fon i confon amb l'humà.
Déu ens salva
–descendint
–despullant-se
–privant-se dels mitjans, dels poders, de les dignitats.

Hi ha futur i esperança no en el creixement del poder, sinó en la convivència i comunió amb lo humà, amb el més humà que hi ha en tot ésser humà.
La grandesa de Déu és la grandesa que no té cap altra grandesa que la grandesa de la seva humanitat igual que la nostra.
Déu és amb tota propietat un dels nostres.

Per a això, els primers cristians s’anomenaven –entre ells– teòfors, és a dir, els que porten a Déu, els portadors de Déu.

Què portem nosaltres?
Podem assegurar que el món és millor amb mi, amb tu, amb nosaltres?
Què portem?
Portem Déu o un garbuix d’ambicions egoistes i de cobdícies insanes?