"Què és el més important d’aquesta vida?"

Diumenge XXIX de durant l’any. Cicle B

Barcelona, 21 d’octubre de 2018

Què és el més important d’aquesta vida?

No és tenir èxit.

No és sobrepujar els altres.

El més decisiu és:

-ser autèntic

-saber créixer com a persona humana.

Però sovint, sovint, ens equivoquem des del mateix punt de partença.

Per què ens equivoquem?

Perquè pensem que per afirmar la nostra pròpia vida i assegurar la nostra petita felicitat i llibertat.-- necessàriament hem de dominar els altres.

Insatisfets per no tenir sempre el que volem, atemorits per perdre la felicitat, volem assegurar-nos tractant de dominar la situació des d’una posició de superioritat i de poder sobre els demés.

I així, mirem de manipular, de mil maneres, als que són més dèbils que nosaltres i volem que estiguin al servei de les nostres expectatives, interessos i egoismes.

Fixem-nos en els tipus de relacions que s’estableixen entre

-directors i dirigits

-entre els poderosos i els econòmicament dèbils

-entre professors i alumnes

-entre marits i mullers.

De manera que no encertem a ser algú

-si no és manipulant

-si no és dominant

-si no és oprimint els altres.

Aquest camí és el propi i el típic dels neuròtics.

Què és un neuròtic?

Segons Fritz ...: “neuròtic és tot aquell que utilitza el seu potencial per a manipular els altres en compte de créixer ell mateix.”

Aquest desig de ser grans, dominant els altres, no prové de la força que posseeix, sinó precisament de la debilitat i del buit personal.

De manera que és un intent equivocat d’aconseguir per la força el que hom no sap viure des de la pròpia llibertat i capacitat d’estimar.

Què és el més important d’aquesta vida? ens preguntàvem al començar.

El més important és adonar-nos que existeixen altres camins per a orientar i governar la nostra existència i ser autènticament grans.

Segons Jesús, qui vulgui ser gran ha de renunciar al seu desig de poder sobre els altres i aprendre senzillament a servir des d’una actitud de veritable i constructiu amor fratern.

Els que encerten a viure des de

la generositat

el servei humil

i la solidaritat

són persones que irradien una autoritat única.

No necessiten

amenaçar

ni manipular

ni subornar

ni adular ningú.

Són homes i dones que ens atreuen per la seva generositat i noblesa de vida.

En el seu viure hi resplendeix la grandesa del mateix Jesús que “no ha vingut a ser servit sinó a servir i a donar la vida per tots” Mc 10, 45

La seva vida és gran precisament perquè saben i volen donar-la.

La donem, nosaltres, la nostra?

Quines proves en tenim?