"Què és el que fa Déu?"

Déu està preparant una festa final per a tots els seus fills, perquè els vol veure a tots asseguts amb Ell al voltant d’una mateixa taula, gaudint per sempre d’una vida plena, d’una vida infinita que ara no podem ni entreveure, ni entrellucar.

Aquesta va ser una de les imatges més estimades per Jesús per suggerir el final definitiu de l’existència.

Sovint, sento dir: No som res. Mentida! Som fills de Déu.

Jesús no s’acontentava només de dir-ho amb paraules.

Jesús s’asseia a taula amb tothom i menjava fins i tot amb pecadors i amb persones indesitjables, perquè volia que tots poguessin veure plàsticament alguna cosa del que Déu volia dur a terme.

Per això, Jesús va entendre la seva vida com una gran invitació en nom de Déu.

Jesús no imposava res.

Jesús no pressionava ningú.

Jesús anunciava la Bona Notícia de Déu.

Jesús despertava la confiança en el Pare.

Jesús foragitava els temors.

Jesús encenia l’alegria i el desig de Déu.

A tothom havia d’arribar la seva invitació, sobretot als més necessitats d’esperança.

Jesús era realista. Sabia que la invitació podia ser rebutjada.

Els uns la rebutgen d’una manera conscient: “No hi volien anar”

Els altres responen amb indiferència. “No en feren cas”

Els importaven més les seves terres i negocis i tèrbols tripijocs.

Hi va haver qui va reaccionar d’una manera hostil contra els criats.

Són molts els homes i dones que ja no escolten cap crida de Déu.

En tenen prou de respondre d’ells mateixos davant d’ells mateixos.

El risc sempre és el mateix: viure cada dia més sords a tota crida que els pugui transformar la vida de soca-rel.

Ens deixem transformar, nosaltres, per la crida de Déu?

Qui són els que es neguen a anar a la boda?

Són persones de posició social alta, gent de molts diners. Tenen terres. Tenen negocis. Tenen sanejades fonts d’ingressos.

En canvi, els que entren a la boda són gent que no tenen res.

Al Pare del Cel li demanem en el Parenostre: Que vingui a nosaltres el teu Regne. És a dir, li demanem: Senyor, que aquesta vida sigui un banquet per a tohom!

Com és lògic, els que ja estan satisfets i repapats no ho volen això, ni ho necessiten.

Què és el que volen?

-Volen seguir ben aferrats als seus privilegis i distincions

-Volen mantenir les distàncies amb els desgraciats.

I això precisament és el que no suporta Déu Pare.

Per això en el banquet de la igualtat no hi entraran mai els prepotents i orgullosos, els creguts i els insolidaris, els mesquins i els que perjudiquen el proïsme o s’aprofiten d’ell.